Tornant amb el tema recurrent de les bicicletes…Va ser un encert això de la nova normativa d’obligar als ciclistes a portar timbre. És divertidíssim perquè hi ha molta gent que a part d’anar amb bicicleta per aceres de menys de cinc metres d’ample, es creuen els reis del mambo i van fent sonar el timbre amb la intenció de fer apartar la gent. Entre poc i massa!! Això de no poder anar amb bicicleta per la majoria d’aceres de la ciutat deixant en moltes ocasions l’asfalt com a única alternativa no em sembla bé. Ara, que alguns ciclistes tinguin el morro d’anar per l’acera fent saltar els vianants de mala manera tampoc no és gaire catòlic.
La web del professor de packaging, que hem conegut avui: www.virgili.com
dijous, 29 de novembre del 2007
Dring, dring!!
dilluns, 19 de novembre del 2007
"El més destacable és l'absència d'incidents greus."
"El més destacable és l'absència d'incidents greus". Aquestes han estat les paraules d'un presentador que comentava la represa parcial del servei de rodalies de Renfe. És una mica paradoxal que en un informatiu es pugui dir aquesta frase. Fins on hem arribat que el fet que no hi hagi problemes sigui notícia?
A Catalunya tenim unes infraestructures que deixen molt a desitjar i en bona part és gràcies a la solidaritat fiscal que practiquem generosament els catalans. Els nostres impostos s'inverteixen en infraestructures, sí, però no aquí. Alguns volen la dimissió de la ministra de foment, no dic que no, perquè encara que és va trobar ja l'arròs fet no l'ha gestionat gaire bé. Ara, demanar per demanar, crec que la llista de gent a qui se li podrien demanar responsabilitats és força més llarga. I molt em temo, que quan haguem superat el "bache" i hagin passat les eleccions així seguirem. És així que la independència de Catalunya passa a ser un assumpte pràctic, deixant a banda els sentiments i centrant-se en el dia a dia.
A Catalunya tenim unes infraestructures que deixen molt a desitjar i en bona part és gràcies a la solidaritat fiscal que practiquem generosament els catalans. Els nostres impostos s'inverteixen en infraestructures, sí, però no aquí. Alguns volen la dimissió de la ministra de foment, no dic que no, perquè encara que és va trobar ja l'arròs fet no l'ha gestionat gaire bé. Ara, demanar per demanar, crec que la llista de gent a qui se li podrien demanar responsabilitats és força més llarga. I molt em temo, que quan haguem superat el "bache" i hagin passat les eleccions així seguirem. És així que la independència de Catalunya passa a ser un assumpte pràctic, deixant a banda els sentiments i centrant-se en el dia a dia.
dijous, 15 de novembre del 2007
El rellotge de Bin Laden
L'altre dia llegint un diari vaig trobar una foto d'un conegut personatge anomenat Bin Laden. No recordo de què anava el tema però hi havia un element que em va cridar l'atenció: el seu rellotge. Sent qui és podia ser que portés un Rolex o algun altre rellotge imponent, però no, portava el rellotge per excel·lència, el més mític de tots, el famós Casio f91W.
El temps és un element molt important a la nostra societat, a la nostra i a totes, no ens enganyem. A totes les societats hi ha gent que li sobra el temps i també n'hi ha molta a qui li falta. És per això que portem el rellotge, sense ell aniríem ben venuts. Pocs sabem ja que el sol surt per l'est, es pont per l'oest, i que va d'un a l'altre passant pel sud. Al migdia és el moment que està més alt però no és quan posa les 12 al nostre rellotge ja que no anem amb l'hora solar. Uf, sort del rellotge. A la meva vida n'he tingut molts de rellotges, però mai l'hi he donat cap tipus d'importància més enllà de la seva funció d'informar de l'hora. Per alguns és com una joia, un complement cabdal en la seva indumentària i busquen que sigui maco i que atregui. Jo en canvi busco que em sigui còmode, que hi digui l'hora, i que sigui molt econòmic, i així si se'm trenca o el perdo no em sap tant greu. He portat 5 rellotges exactament iguals, el mateix model que porta en Bin, Bin Laden pels que no tingueu tanta confiança. Fa uns anys, després de perdre el meu tercer Casio f91w en vem comprar tres amb uns amics, anàvem als Alps i tots tres necessitàvem un rellotge així que ens en vem un per cada un. No buscàvem aquest model en concret, però era l’únic que oferia garanties contrastades a un preu competitiu. Fins aquell moment la meva simpatia per aquest model de rellotge havia estat individual, però des de llavors és com formar part d'una comunitat, i sempre que veig algú amb aquest rellotge sento un vincle que m'hi uneix.
El temps és un element molt important a la nostra societat, a la nostra i a totes, no ens enganyem. A totes les societats hi ha gent que li sobra el temps i també n'hi ha molta a qui li falta. És per això que portem el rellotge, sense ell aniríem ben venuts. Pocs sabem ja que el sol surt per l'est, es pont per l'oest, i que va d'un a l'altre passant pel sud. Al migdia és el moment que està més alt però no és quan posa les 12 al nostre rellotge ja que no anem amb l'hora solar. Uf, sort del rellotge. A la meva vida n'he tingut molts de rellotges, però mai l'hi he donat cap tipus d'importància més enllà de la seva funció d'informar de l'hora. Per alguns és com una joia, un complement cabdal en la seva indumentària i busquen que sigui maco i que atregui. Jo en canvi busco que em sigui còmode, que hi digui l'hora, i que sigui molt econòmic, i així si se'm trenca o el perdo no em sap tant greu. He portat 5 rellotges exactament iguals, el mateix model que porta en Bin, Bin Laden pels que no tingueu tanta confiança. Fa uns anys, després de perdre el meu tercer Casio f91w en vem comprar tres amb uns amics, anàvem als Alps i tots tres necessitàvem un rellotge així que ens en vem un per cada un. No buscàvem aquest model en concret, però era l’únic que oferia garanties contrastades a un preu competitiu. Fins aquell moment la meva simpatia per aquest model de rellotge havia estat individual, però des de llavors és com formar part d'una comunitat, i sempre que veig algú amb aquest rellotge sento un vincle que m'hi uneix.
Si voleu formar part d'aquest selecte grup amb celebritats com en Bin Laden o jo mateix, no dubteu en posar un Casio f91 a la vostra vida.
Audio: Mirwais - Disco Sciene
dijous, 8 de novembre del 2007
Es busca soci capitalista per fer un lloguer de gossos
Més tard o més d'hora aprenem que la millor manera de saber què passaria si féssim tal cosa o tal altra és provar-ho. És per això que els arquitectes fan maquetes, els pintors fan esbossos, els científics fan assajos...
Estaria bé poder aplicar aquest sistema a la vida de cada dia...Que passaria si li dic això? Què em dirà si faig això altre? Seria una bona manera de d'anar sobre segur i d'encertar-la més sovint sense anar a parar a situacions compromeses. Llàstima que normalment això no és possible. Normalment no, però a vegades sí.
Recordo que quan era petit una de les meves il•lusions era tenir un gos però la meva mare deia que ni en broma, que portava molta feina i que no ens hem faríem càrrec. Jo deia que sí, que el portaria passejar, que el rentaria, que li posaria el menjar i que recolliria tots els pèls que anés deixant; i ho deia tot convençut pensant-me que ho faria realment. Vaig estar molt temps desitjant un gos que no va arribar mai, ara veig que va ser la millor elecció però evidentment en aquells temps no ho veia així. Crec que si hagués aparegut un gos a casa meva i hagués hagut de fer tot el que jo deia que faria aviat hauria vist el tema i ràpidament hauria donat la raó a la meva mare oblidant el tema. Però en comptes d'això vaig estar molts anys volent un gos.
És un exemple divertit i molt gràfic per veure que sí que hi ha coses a la vida quotidiana que es poden provar i que a vegades no ho fem per simple mandra o perquè tenim algun prejudici o pel que sigui. I a vegades currar-nos-ho una mica i provar-ho ens pot fer canviar d'opinió o refermar-la però ara ja amb coneixement de causa.
Es busca soci capitalista per llogar gossos a famílies que vulguin convèncer els seus nens que el millor amic de l'home porta molta feina.
Audio: stabat mater - Pergolesi
Estaria bé poder aplicar aquest sistema a la vida de cada dia...Que passaria si li dic això? Què em dirà si faig això altre? Seria una bona manera de d'anar sobre segur i d'encertar-la més sovint sense anar a parar a situacions compromeses. Llàstima que normalment això no és possible. Normalment no, però a vegades sí.
Recordo que quan era petit una de les meves il•lusions era tenir un gos però la meva mare deia que ni en broma, que portava molta feina i que no ens hem faríem càrrec. Jo deia que sí, que el portaria passejar, que el rentaria, que li posaria el menjar i que recolliria tots els pèls que anés deixant; i ho deia tot convençut pensant-me que ho faria realment. Vaig estar molt temps desitjant un gos que no va arribar mai, ara veig que va ser la millor elecció però evidentment en aquells temps no ho veia així. Crec que si hagués aparegut un gos a casa meva i hagués hagut de fer tot el que jo deia que faria aviat hauria vist el tema i ràpidament hauria donat la raó a la meva mare oblidant el tema. Però en comptes d'això vaig estar molts anys volent un gos.
És un exemple divertit i molt gràfic per veure que sí que hi ha coses a la vida quotidiana que es poden provar i que a vegades no ho fem per simple mandra o perquè tenim algun prejudici o pel que sigui. I a vegades currar-nos-ho una mica i provar-ho ens pot fer canviar d'opinió o refermar-la però ara ja amb coneixement de causa.
Es busca soci capitalista per llogar gossos a famílies que vulguin convèncer els seus nens que el millor amic de l'home porta molta feina.
Audio: stabat mater - Pergolesi
dilluns, 5 de novembre del 2007
Les errònies resten?
Només llegint el títol (Les errònies resten?) de que creieu que vaig a parlar? Ara mateix se m'acudeixen tres situacions en les que hi encaixaria aquesta pregunta, però si sou estudiants, diria que només hi ha una possibilitat. Sí senyor, els exàmens en forma de test, aquest gran invent que ha significat la felicitat dels professors i reaccions contraries entre els alumnes.
Personalment no estic a favor ni en contra d'aquest tipus d’exàmens. A vegades en pots sortir beneficiat ja que “impepinablement” una de les opcions és la resposta correcta, encara que sigui la típica "cap de les anteriors". Però per altra banda en un examen a desenvolupar, sempre que el tema no vagi de números, pots divagar una mica i enrotllar-te donant-li voltes al tema amb l’esperança que el professor interpreti que més o menys saps què dius o directament se'n cansi i et doni alguns punts sense llergir-s'ho.
Ara, hi ha una cosa que considero intolerable (jejeje, hauré de canviat el títol del blog i posar-li: intolerabilitats de la vida quotidiana). Normalment als exàmens test les respostes errònies resten. Això ho fan perquè el resultat esperat de l’examen d'un tio que no entengui sobre la matèria sigui 0. Però això té un problema, que és l'aversió al risc. Les persones tenim diferents preferències i predisposició al risc, a uns ens agrada jugar-nos-la i a altres no. Dues persones amb exactament els mateixos coneixements però amb diferent grau d'aversió al risc que facin un examen test tindran molt probablement dos resultats molt diferents. En canvi en un examen a desenvolupar els resultats tendeixen a ser més semblants. Es pot dir doncs que la variància dels test són molt més grans. És just això? És normal que el fet de ser o no "risk lover" i l’estratègia siguin factors determinants a l'hora d'aprovar o no un examen? Em sorprén que facin exàmens d'aquest tipus en una carrera on hem vist en innumerables ocasions la importància de les preferències personals i el grau d'aversió al risc a l'hora de pendre decisions.
Des d'aquí, i segons la meva humil opinió proposo que les preguntes errònies no restin i que sigui necessari encertar un número major a la meitat de les respostes per tal d'aprovar; que el número mínim d'encerts sigui el necessari per assegurar un nivell de coneixements acceptable.
Web: http://www.ora-ito.com/
Personalment no estic a favor ni en contra d'aquest tipus d’exàmens. A vegades en pots sortir beneficiat ja que “impepinablement” una de les opcions és la resposta correcta, encara que sigui la típica "cap de les anteriors". Però per altra banda en un examen a desenvolupar, sempre que el tema no vagi de números, pots divagar una mica i enrotllar-te donant-li voltes al tema amb l’esperança que el professor interpreti que més o menys saps què dius o directament se'n cansi i et doni alguns punts sense llergir-s'ho.
Ara, hi ha una cosa que considero intolerable (jejeje, hauré de canviat el títol del blog i posar-li: intolerabilitats de la vida quotidiana). Normalment als exàmens test les respostes errònies resten. Això ho fan perquè el resultat esperat de l’examen d'un tio que no entengui sobre la matèria sigui 0. Però això té un problema, que és l'aversió al risc. Les persones tenim diferents preferències i predisposició al risc, a uns ens agrada jugar-nos-la i a altres no. Dues persones amb exactament els mateixos coneixements però amb diferent grau d'aversió al risc que facin un examen test tindran molt probablement dos resultats molt diferents. En canvi en un examen a desenvolupar els resultats tendeixen a ser més semblants. Es pot dir doncs que la variància dels test són molt més grans. És just això? És normal que el fet de ser o no "risk lover" i l’estratègia siguin factors determinants a l'hora d'aprovar o no un examen? Em sorprén que facin exàmens d'aquest tipus en una carrera on hem vist en innumerables ocasions la importància de les preferències personals i el grau d'aversió al risc a l'hora de pendre decisions.
Des d'aquí, i segons la meva humil opinió proposo que les preguntes errònies no restin i que sigui necessari encertar un número major a la meitat de les respostes per tal d'aprovar; que el número mínim d'encerts sigui el necessari per assegurar un nivell de coneixements acceptable.
Web: http://www.ora-ito.com/
dilluns, 29 d’octubre del 2007
El joc dels disbarats.
Ahir m'estava mirant uns apunts de l'assignatura de Comunicació i vaig veure aquest gràfic:
...i vaig pensar: genial! És l’expressió gràfica d'un dels grans problemes que tenim els humans. No només tenim problemes amb el que pensem o creiem, si no que a més quan ho expressem sovint arriba molt distorsionat al receptor.
Aquesta distorsió o pèrdua de significat és en moltes ocasions origen de conflictes absurds que es basen simplement en degeneracions de significat. És curiós veure que aquesta distorsió es produeix normalment cap a un signe negatiu. Si fóssim animals amb mentalitat neutre segurament la mitja dels errors seria zero, però veiem que en aquest cas no és així i acostumem a tendir cap a la negativitat. Som pessimistes per naturalesa?
Una de les grans diferencies del humans respecte als animals és la nostra capacitat de comunicar missatges complexos per expressar infinitat de conceptes. I ja ho fem, expressem tot això i més, però si la gent entén una altra cosa enlloc del que volem dir, o com a molt la meitat...tampoc no té tant mèrit no? Els gossos no son capaços de formular tanta varietat de missatges, en part perquè suposadament nosaltres som intel·ligents i ells no, però segur que ells s'entenen millor que nosaltres. Vigileu si veieu el vostre gost voltant aprop del vostre ordinador, que encara aprendrien a enviar emails, s'organitzarien i ja em veig amb una corretja al coll.
Bé, encara que no ho sembli la finalitat d'aquest escrit és enviar un missatge d'esperança a l'univers. Amb la de gent sonada que hi ha pel món (de fet la majoria ho estem una mica, i ben avorrits són els que no ho estan gens) i les dificultats que tenim per fer-nos entendre correctament els uns als altres, és increïble que no estiguem immersos en la 78ena Guerra Mundial o Intergaláctica ("neng, la cara de la luna me está mirando mal, le voy a meter un puro que te cagas, neng"). A veure si seguim pel "bon camí" i no hem de cedir la supremacia de l’espècie als gossos (tot i que alguns ja ho han fet involuntàriament).
Audio & video: Preludi en do major – Bach
http://es.youtube.com/watch?v=ApP3olOX0Os
Web: http://www.screenvader.com/root.html
Aquesta distorsió o pèrdua de significat és en moltes ocasions origen de conflictes absurds que es basen simplement en degeneracions de significat. És curiós veure que aquesta distorsió es produeix normalment cap a un signe negatiu. Si fóssim animals amb mentalitat neutre segurament la mitja dels errors seria zero, però veiem que en aquest cas no és així i acostumem a tendir cap a la negativitat. Som pessimistes per naturalesa?
Una de les grans diferencies del humans respecte als animals és la nostra capacitat de comunicar missatges complexos per expressar infinitat de conceptes. I ja ho fem, expressem tot això i més, però si la gent entén una altra cosa enlloc del que volem dir, o com a molt la meitat...tampoc no té tant mèrit no? Els gossos no son capaços de formular tanta varietat de missatges, en part perquè suposadament nosaltres som intel·ligents i ells no, però segur que ells s'entenen millor que nosaltres. Vigileu si veieu el vostre gost voltant aprop del vostre ordinador, que encara aprendrien a enviar emails, s'organitzarien i ja em veig amb una corretja al coll.
Bé, encara que no ho sembli la finalitat d'aquest escrit és enviar un missatge d'esperança a l'univers. Amb la de gent sonada que hi ha pel món (de fet la majoria ho estem una mica, i ben avorrits són els que no ho estan gens) i les dificultats que tenim per fer-nos entendre correctament els uns als altres, és increïble que no estiguem immersos en la 78ena Guerra Mundial o Intergaláctica ("neng, la cara de la luna me está mirando mal, le voy a meter un puro que te cagas, neng"). A veure si seguim pel "bon camí" i no hem de cedir la supremacia de l’espècie als gossos (tot i que alguns ja ho han fet involuntàriament).
Audio & video: Preludi en do major – Bach
http://es.youtube.com/watch?v=ApP3olOX0Os
Web: http://www.screenvader.com/root.html
divendres, 26 d’octubre del 2007
Benvolgudes caixeres...
He de dir que admiro molt a tota aquella gent que es dedica a la professió de caixer-caixera. Només d'imaginar-me estar vuit hores seguides dret ja em fa esgarrifar. I encara deu ser més difícil mantenir una cara mínimament amable durant tanta estona. I les dues coses a l'hora ja...
Ara, hi ha una cosa que fan algunes caixeres que és absolutament intolerable: arribes a la caixa, et passen tots els productes per l’escàner, et diuen el preu, pagues i... aquí ve el moment crític. Et tornen el canvi. Però com te'l tornen? S'ha de dir que n'hi ha que ho fan bé, però n'hi ha que no, ja que quan pares la mà primer et posen els bitllets i el tiquet i llavors les momedes a sobre. Malament!! No home no, això no! Si ho fas així les monedes queden lliures per sobre els bitllets amb alt perill de que caiguin, i fins que no les has canviat de posició o guardat a la cartera no pots moure't.
Com s'hauria de fer doncs? Caixeres: Atenció. Primer s'han de donar les monedes a la palma de la mà, que així les pots engrapar bé cobrint-les amb els dit, i després es donen els bitllets i el tiquet de manera que es puguin agafar fent pinça amb els dits polze i índex. I ja està! Tot arreglat.
Audio: Natasha Bedingfield – These words
Ara, hi ha una cosa que fan algunes caixeres que és absolutament intolerable: arribes a la caixa, et passen tots els productes per l’escàner, et diuen el preu, pagues i... aquí ve el moment crític. Et tornen el canvi. Però com te'l tornen? S'ha de dir que n'hi ha que ho fan bé, però n'hi ha que no, ja que quan pares la mà primer et posen els bitllets i el tiquet i llavors les momedes a sobre. Malament!! No home no, això no! Si ho fas així les monedes queden lliures per sobre els bitllets amb alt perill de que caiguin, i fins que no les has canviat de posició o guardat a la cartera no pots moure't.
Com s'hauria de fer doncs? Caixeres: Atenció. Primer s'han de donar les monedes a la palma de la mà, que així les pots engrapar bé cobrint-les amb els dit, i després es donen els bitllets i el tiquet de manera que es puguin agafar fent pinça amb els dits polze i índex. I ja està! Tot arreglat.
Audio: Natasha Bedingfield – These words
dilluns, 22 d’octubre del 2007
Qui és la Massiel...?
He arribat de la universitat i he posat la tele mentre esmorzava. M'ha sortit Antena 3, on parlaven d'un home que s'havia deixat la seva filla de 21 mesos a dins del cotxe, i que degut a la calor havia mort. Era el programa que fa la Susanna Griso al matí, no sé com es diu. Hi havia tres personatges més que comentaven la notícia. No tinc n'idea de qui són, només sé que hi havia una dona a la que anomenaven Massiel, per edat podia ser perfectament la d' Eurovisión.
No sé els "pormenores" del succés, però he trobat increible la llibertat que es prenia la Massiel aquesta i un altre tio jutjant de mala manera al pare de la nena morta. Més tard, en un altre canal, he vist la notícia sencera on sortien coneguts de la família, dient que el pare era una persona exemplar, encantadora... Això tampoc no vol dir res, però la pregunta que em formulo és: Qui és la Massiel i l'altre tio per despotricar i titllar d'assassí al pobre home, que prou destrossat deu estar per la mort de la seva filla? Qui són aquesta gent per jutjar altres persones, sense ni tant sols saber-ne res? Espero de tot cor, que com a mínim siguin uns hipòcrites, i que només estiguin fent el que fan perquè saben que és la manera d'aconseguir audiència. Clar, que no sé que és pitjor, que realment pensin el que diuen o que s'estiguin venent de mala manera. Encara sort que hi havia un altre contertulià que concedia el benefici del dubte al pare. Sovint em dedico o despotricar de la justícia i del poders establerts, no per ser poders en sí, si no per ser justícia mal entesa o poders mal establerts. Doncs bé, en aquest cas hi ha un principi fonamental del dret molt encertat que és la presumció d’innocència, però la gent se'l passa pel forro i es creu amb el dret de jutjar a tothom. I actualment la televisió es basa en això. En jutjar a tothom, despotricar i criticar, sigui lícit o no. Aquesta és la clau de l'èxit.
D'Antena 3 he anat a para a Telecinco, no sé ben bé de què va, però diria que feien un programa que es diu La Nòria. Estaven deixant verda a no sé quina famosa. Baixo una mica més i vaig a parar a TV3, al programa del meu amic Cuní. Parlaven sobre la neteja que s'està fent als magatzems dels jutjats i sobre el cost que representa el lloguer de diversos equipaments per guardar proves de crims que es van cometre fa molts anys. Tot i que anteriorment hagi fet algun petit comentari no especialment positiu d'aquest programa, s'ha de dir que és d'allò més decent si ho comparem amb la resta de la programació.
La "moraleja" de tot això és (i evidentment ja no parlo del cas de la nena de 21 mesos): Ens hauríem de mossegar una mica la llengua abans de jutjar, intentar posar-nos en el lloc de les persones a qui jutgem i intentar entendre perquè pot haver fet una cosa o no haver-ne fet una altre. No podria ser, que nosaltres en el mateix lloc haguéssim fet el mateix? Seria com tirar-nos pedres sobre la nostra pròpia teulada. No és fàcil, però el simple fet d'intentar-ho ja ens farà ser una mica més tolerants.
Audio: Relax, Take It Easy
No sé els "pormenores" del succés, però he trobat increible la llibertat que es prenia la Massiel aquesta i un altre tio jutjant de mala manera al pare de la nena morta. Més tard, en un altre canal, he vist la notícia sencera on sortien coneguts de la família, dient que el pare era una persona exemplar, encantadora... Això tampoc no vol dir res, però la pregunta que em formulo és: Qui és la Massiel i l'altre tio per despotricar i titllar d'assassí al pobre home, que prou destrossat deu estar per la mort de la seva filla? Qui són aquesta gent per jutjar altres persones, sense ni tant sols saber-ne res? Espero de tot cor, que com a mínim siguin uns hipòcrites, i que només estiguin fent el que fan perquè saben que és la manera d'aconseguir audiència. Clar, que no sé que és pitjor, que realment pensin el que diuen o que s'estiguin venent de mala manera. Encara sort que hi havia un altre contertulià que concedia el benefici del dubte al pare. Sovint em dedico o despotricar de la justícia i del poders establerts, no per ser poders en sí, si no per ser justícia mal entesa o poders mal establerts. Doncs bé, en aquest cas hi ha un principi fonamental del dret molt encertat que és la presumció d’innocència, però la gent se'l passa pel forro i es creu amb el dret de jutjar a tothom. I actualment la televisió es basa en això. En jutjar a tothom, despotricar i criticar, sigui lícit o no. Aquesta és la clau de l'èxit.
D'Antena 3 he anat a para a Telecinco, no sé ben bé de què va, però diria que feien un programa que es diu La Nòria. Estaven deixant verda a no sé quina famosa. Baixo una mica més i vaig a parar a TV3, al programa del meu amic Cuní. Parlaven sobre la neteja que s'està fent als magatzems dels jutjats i sobre el cost que representa el lloguer de diversos equipaments per guardar proves de crims que es van cometre fa molts anys. Tot i que anteriorment hagi fet algun petit comentari no especialment positiu d'aquest programa, s'ha de dir que és d'allò més decent si ho comparem amb la resta de la programació.
La "moraleja" de tot això és (i evidentment ja no parlo del cas de la nena de 21 mesos): Ens hauríem de mossegar una mica la llengua abans de jutjar, intentar posar-nos en el lloc de les persones a qui jutgem i intentar entendre perquè pot haver fet una cosa o no haver-ne fet una altre. No podria ser, que nosaltres en el mateix lloc haguéssim fet el mateix? Seria com tirar-nos pedres sobre la nostra pròpia teulada. No és fàcil, però el simple fet d'intentar-ho ja ens farà ser una mica més tolerants.
Audio: Relax, Take It Easy
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Aigua si us plau
Normalment, quan vaig a dinar o sopar a un restaurant acostumo a demanar aigua per veure. Primer de tot demanes els plats que vols, i aleshores ve la típica pregunta: I de veure què voldran? La gent acostuma a demanar vi, cervesa, cocacoles i demés begudes. A mi, per menjar, m'agrada l'aigua.
Si vas a un restaurant on el menú costa més de 10 euros (no els freqüento massa), i si hi ha més gent que ha demanat aigua, a vegades porten ampolles grans. Ara, als llocs on acabo anant jo, des del Pans&Company a baretos de mala mort, passant per totes les franquícies dedicades a l' "alimentació", acostumen a donar-te una ronyosa ampolla de 33 cl.
Aquí és on volia anar a parar, on van amb 33 cl? Tothom sap que s'ha de consumir un mínim de dos litres d'aigua al dia. I aquesta xifra augmenta si es fa esport, si les temperatures son altes...
Estudiem un cas concret per entendre la problemàtica. Posarem com a exemple que un dia determinat només ens aixequem del sofà per sortir a sopar a algun lloc i que fa fred, així només necessitaríem dos litres d'aigua aquell dia. Estaria molt bé que anéssim bevent entre àpats, però tots sabem que a vegades resulta difícil, i aquell dia com que estàvem extremadament ocupats veient la tele escarxofats al sofà no em pogut beure entre àpats. La gent normal fa 2 o 3 àpats principals al dia, que hi ha molta gent que es salta l'esmorzar. Així doncs, si dividim 2 litres entre tres àpats, ens surt la “friolera” de 66, 7 cl. Torno a fer la mateixa pregunta, on van amb 33 cl? Ens estan donant la meitat de l'aigua que ens haurien de donar per àpat en un dia sense activitat i amb fred, supòsits que no acostumen a succeir a la vegada.
Des d'aquí faig una crida a les autoritats perquè es decideixin a legislar sobre temes realment importants com és la capacitat de les ampolles d'aigua que ofereixen els diferents establiments de restauració; i de pas que deixin de tocar el que no sona legislant pèssimament sobre altres temes.
Audio: Modus operandi - Sonata Rabidus
Si vas a un restaurant on el menú costa més de 10 euros (no els freqüento massa), i si hi ha més gent que ha demanat aigua, a vegades porten ampolles grans. Ara, als llocs on acabo anant jo, des del Pans&Company a baretos de mala mort, passant per totes les franquícies dedicades a l' "alimentació", acostumen a donar-te una ronyosa ampolla de 33 cl.
Aquí és on volia anar a parar, on van amb 33 cl? Tothom sap que s'ha de consumir un mínim de dos litres d'aigua al dia. I aquesta xifra augmenta si es fa esport, si les temperatures son altes...
Estudiem un cas concret per entendre la problemàtica. Posarem com a exemple que un dia determinat només ens aixequem del sofà per sortir a sopar a algun lloc i que fa fred, així només necessitaríem dos litres d'aigua aquell dia. Estaria molt bé que anéssim bevent entre àpats, però tots sabem que a vegades resulta difícil, i aquell dia com que estàvem extremadament ocupats veient la tele escarxofats al sofà no em pogut beure entre àpats. La gent normal fa 2 o 3 àpats principals al dia, que hi ha molta gent que es salta l'esmorzar. Així doncs, si dividim 2 litres entre tres àpats, ens surt la “friolera” de 66, 7 cl. Torno a fer la mateixa pregunta, on van amb 33 cl? Ens estan donant la meitat de l'aigua que ens haurien de donar per àpat en un dia sense activitat i amb fred, supòsits que no acostumen a succeir a la vegada.
Des d'aquí faig una crida a les autoritats perquè es decideixin a legislar sobre temes realment importants com és la capacitat de les ampolles d'aigua que ofereixen els diferents establiments de restauració; i de pas que deixin de tocar el que no sona legislant pèssimament sobre altres temes.
Audio: Modus operandi - Sonata Rabidus
divendres, 19 d’octubre del 2007
I al pròxim capítol...
Al proper o algun dels propers "capítols" parlarem de dos temes molt interessants:
- reflexió sobre l'activitat legislativa
- paternalisme
- enquestes
- la independència de Catalunya i Renfe
- naixem o ens fem?
Divertit eh!
- reflexió sobre l'activitat legislativa
- paternalisme
- enquestes
- la independència de Catalunya i Renfe
- naixem o ens fem?
Divertit eh!
dijous, 18 d’octubre del 2007
El mal humor, la bici i la llibertat de pensament
Jo, com la majoria de la gent que conec, tinc uns moments millors i uns de pitjors. Tots tenim alguns moments en que no tenim el millor humor i es curiós que sovint segueixen un patró. Jo en tinc dos de preestablerts en que fàcilment em trobareu de mal humor.
El primer moment és quan em llevo, per començar bé el dia. De fet crec que en aquest aspecte no sóc gaire especial, això de llevar-se no és gaire gratificant per a molta gent. Però contràriament al que es pensa, la majoria de la gent normalment no ens despertem de mal humor, no. El que passa és que des de que ens llevem fins que interactuem amb algú ens passen un seguit de coses que alteren al més pintat. Primer de tot el despertador, alguns tenen la sort de despertar-se amb la radio, però molts ho fem amb d’odiós pipipipipiiiiip pipipipipiiiiiiip. Bé, ja hi estem acostumats, no és excusa suficient per posar-se de mal humor. Aleshores ve quan ens hem de llevar. Comencem; primer ens incorporem, després anem a posar els peus a terra. Iep! Important, primer el dret, que si no tindrem mala sort tot el dia i el mal humor estaria justificat. Bé, posem el peu dret al terra i...ai!! El terra està congelat. No passa res. On carall estan les sabatilles? Les trobem, anem cap al lavabo, oh! Està ocupat, no passa res....mentre anem pel passadís cap a la cuina ensopeguem amb ves a saber què. I així un seguit de coses... És normal que estiguem de mal humor!
Ara, tot canvia quan és un dia de festa. El despertador no toca perquè ens llevem tard, el terra ja no està fred perquè s'ha escalfat, com que hi ha llum veiem les sabates, no hi ha ningú al lavabo perquè la gent encara dorm... moraleja? .... .... ....
I el segon moment, quan arribo a casa. Hauria de ser un moment de pau, tranquil·litat i relaxació abans d'afrontar la següent activitat del dia, però no. Em desplaço amb bicicleta per Barcelona, cosa que vol dir estar exposat a unes 20 situacions amb alt risc d'accident, xifra que es dispara si vas tard o és de nit. Autobusos que et mig avancen just abans d'una parada, cotxes que t'avancen a una distància de 20 cm, motos que et passen cridan-te no sé què.
I ara, amb la nova normativa, ens hem de parar al semafor i tragar-nos tot el fum dels cotxes quan arranquen al posar-se verd com si fos una carrera, que abans no has posat el peu al pedal ja t'han avançat sis cotxes, una moto i dos autobusos turístics plens de guiris que se n'enfoten de tu. I si un dia estàs fart o no et veus amb cor d'arribar a casa anant per la calçada no pots pas anar per l'acera.
Jo em pregunto, el reglament aquest que regula el tema de les bicis qui l'ha fet? M'hi jugo alguna cosa que ningú dels que ha participat en la redacció ha anat mai en bicicleta per Barcelona com a mitjà de transport. De fet dubto que hagin anat mai en bicicleta per Barcelona. Espero que com a mínim hi sàpiguen anar. I clar, després surten els disbarats que surten, gent legislant sobre coses que no en té n'idea i passa el que passa. Primer fem unes lleis per fer veure que currem, i si no va bé, ja ho arreglarem d'aquí deu anys amb un text “refundido”. De fet és un bon sistema, el mateix que ha permès l'evolució i "supremacia" de la nostra especie, el conegut sistema d'"ensayo y error". Lo provamos, y si no funciona, a otra cosa mariposa.
Davant d'aquest sistema normatiu poden passar dues coses. Que hi hagi control per part de l'administració (multes i tal) i que la gent s'emprenyi i facin el que en teoria s'havia d'evitar. O l'altre opció, que no hi hagi control i que l'ha gent segueixi fent el que feia, però ara il·legalment. En el cas de les bicis ha passat el segon. Seguim saltant-nos els semàfors, anem per l'acera, no portem timbre, anem per la calçada tot i havent-hi carril bici, aparquem on podem (arbres, pals, parades d'autobus) i no ho fem pel gust de fer-ho, si no perquè hi ha mesures inviables o que com a mínim necessiten un procés, pero no parlar de la utilitat del timbre.
Bé, sempre hi ha els que defensen que la llei per sobre de tot, que encara que digui disbarats s'ha d'obeir i totes aquestes coses que a la gent de bé ens posen al cap com gravat gràcies a una “bona educació” i després ens pensem que som autònoms i lliures de pensament.
Però això és un altre tema que tocarem un altre dia. Sempre començo parlant d'una cosa i acabo en una altra, és divertit. Però no em vull permetre un pas més enllà, tres canvis de tema serien massa. Així que ho deixo aquí.
Audio: The Pinkertones Tones - L'heros
El primer moment és quan em llevo, per començar bé el dia. De fet crec que en aquest aspecte no sóc gaire especial, això de llevar-se no és gaire gratificant per a molta gent. Però contràriament al que es pensa, la majoria de la gent normalment no ens despertem de mal humor, no. El que passa és que des de que ens llevem fins que interactuem amb algú ens passen un seguit de coses que alteren al més pintat. Primer de tot el despertador, alguns tenen la sort de despertar-se amb la radio, però molts ho fem amb d’odiós pipipipipiiiiip pipipipipiiiiiiip. Bé, ja hi estem acostumats, no és excusa suficient per posar-se de mal humor. Aleshores ve quan ens hem de llevar. Comencem; primer ens incorporem, després anem a posar els peus a terra. Iep! Important, primer el dret, que si no tindrem mala sort tot el dia i el mal humor estaria justificat. Bé, posem el peu dret al terra i...ai!! El terra està congelat. No passa res. On carall estan les sabatilles? Les trobem, anem cap al lavabo, oh! Està ocupat, no passa res....mentre anem pel passadís cap a la cuina ensopeguem amb ves a saber què. I així un seguit de coses... És normal que estiguem de mal humor!
Ara, tot canvia quan és un dia de festa. El despertador no toca perquè ens llevem tard, el terra ja no està fred perquè s'ha escalfat, com que hi ha llum veiem les sabates, no hi ha ningú al lavabo perquè la gent encara dorm... moraleja? .... .... ....
I el segon moment, quan arribo a casa. Hauria de ser un moment de pau, tranquil·litat i relaxació abans d'afrontar la següent activitat del dia, però no. Em desplaço amb bicicleta per Barcelona, cosa que vol dir estar exposat a unes 20 situacions amb alt risc d'accident, xifra que es dispara si vas tard o és de nit. Autobusos que et mig avancen just abans d'una parada, cotxes que t'avancen a una distància de 20 cm, motos que et passen cridan-te no sé què.
I ara, amb la nova normativa, ens hem de parar al semafor i tragar-nos tot el fum dels cotxes quan arranquen al posar-se verd com si fos una carrera, que abans no has posat el peu al pedal ja t'han avançat sis cotxes, una moto i dos autobusos turístics plens de guiris que se n'enfoten de tu. I si un dia estàs fart o no et veus amb cor d'arribar a casa anant per la calçada no pots pas anar per l'acera.
Jo em pregunto, el reglament aquest que regula el tema de les bicis qui l'ha fet? M'hi jugo alguna cosa que ningú dels que ha participat en la redacció ha anat mai en bicicleta per Barcelona com a mitjà de transport. De fet dubto que hagin anat mai en bicicleta per Barcelona. Espero que com a mínim hi sàpiguen anar. I clar, després surten els disbarats que surten, gent legislant sobre coses que no en té n'idea i passa el que passa. Primer fem unes lleis per fer veure que currem, i si no va bé, ja ho arreglarem d'aquí deu anys amb un text “refundido”. De fet és un bon sistema, el mateix que ha permès l'evolució i "supremacia" de la nostra especie, el conegut sistema d'"ensayo y error". Lo provamos, y si no funciona, a otra cosa mariposa.
Davant d'aquest sistema normatiu poden passar dues coses. Que hi hagi control per part de l'administració (multes i tal) i que la gent s'emprenyi i facin el que en teoria s'havia d'evitar. O l'altre opció, que no hi hagi control i que l'ha gent segueixi fent el que feia, però ara il·legalment. En el cas de les bicis ha passat el segon. Seguim saltant-nos els semàfors, anem per l'acera, no portem timbre, anem per la calçada tot i havent-hi carril bici, aparquem on podem (arbres, pals, parades d'autobus) i no ho fem pel gust de fer-ho, si no perquè hi ha mesures inviables o que com a mínim necessiten un procés, pero no parlar de la utilitat del timbre.
Bé, sempre hi ha els que defensen que la llei per sobre de tot, que encara que digui disbarats s'ha d'obeir i totes aquestes coses que a la gent de bé ens posen al cap com gravat gràcies a una “bona educació” i després ens pensem que som autònoms i lliures de pensament.
Però això és un altre tema que tocarem un altre dia. Sempre començo parlant d'una cosa i acabo en una altra, és divertit. Però no em vull permetre un pas més enllà, tres canvis de tema serien massa. Així que ho deixo aquí.
Audio: The Pinkertones Tones - L'heros
dilluns, 15 d’octubre del 2007
Els explicaré un conte...
Fins fa poca estona no havia vist el famós discurs inaugural de la fira del llibre de Frankfurt d'en Quim Monzó. Però fa una estona hi he pensat i he decidit de buscar-lo per internet. Si algú encara no l'ha vist ho pot fer a http://www.vilaweb.tv/?video=4976 . Realment un discurs enginyós i amb sentit de l'humor, però l'adjectiu que segons crec més el defineix és VALENT. I tant, valent, ja que resumidament i amb molts matisos però el que va fer el Sr. Monzó va ser dir "capullos" (entre altres coses) a un bon grapat de gent, alguns dels quals estaven allà. I el van aplaudir, i tant si el van aplaudir, no crec que l'haguessin aplaudit mai tant.
Tot això em fa pensar una cosa, que la gent tenim el cap vuit, que estem extremadament influïts per tot una mica i que pensem poc. No sé si els polítics que estaven allà van sentir la part en que deia que sovint els polítics deixen anar monòlegs composts per un seguit de paraules totalment buides de contingut. Però el van ben aplaudir. No sé si van pensar: "que cabrón, s'està enfotent de nosaltres però ara l'hem d'aplaudir que si no encara la liarem".
Això em recorda una mica al personatge "el neng" que sortia al programa del Buenafuente. Qui més qui menys reia amb aquella imitació dels pelaos i xungos espanyols, però a qui més agradava aquell personatge era als mateixos pelaos i xungos.
Va dir moltes altres coses, com que a la gent els agrada jutjar facis el que facis, tingui contingut o no; que sovint la gent es dedica a ser i a actuar de manera políticament correcte sense més ni menys, fent el que toca a cada moment simplement perquè toca... i moltes més coses en terrenys més pantanosos...
En fi, va dir moltes coses que es queden en un discurs que va ser aplaudit durant tres minuts, qui les va escoltar i li van fer gràcia, que rigui; qui les va escoltar i no li van fer gràcia, que aplaudeixi. Tant de bo sempre fos així.
Audio: Ratatat Seventeen Years http://es.youtube.com/watch?v=r82hSQfcIOY
Videoclip: Multicoloured dawn - elmiku
diumenge, 14 d’octubre del 2007
Aresta Ribas Montserrat
Si algú em pregunta si escalo diré que si, però aquest divendres, quan em vaig posar els pantalons que utilitzo algunes vegades per escalar vaig trobar una ressenya: la de la Sanchez-Martinez. I? Doncs que aquesta via la vaig fer el dia 1 de novembre de l'any passat, és dir, fa quasi un any. Diria que des de llavors no he fet cap més via de diversos llargs. Així que si que escalo, però de tant en tant.
El divendres vam anar a fer l'aresta ribes, a la cara sud de Montserat, al sector de la Vinya Nova. anàvem 4, així que vam fer dues cordades: Alfred-Lins, Albert i jo.
Ressenya de la via, onaclimb.comLa via està força bé, en algun tram la roca trencada, però normalment bona. Algun llarg poc equipat, els passos difícils estaven ben assegurats. Hi ha diversos llargs fàcilment empalmables. Ara, s'ha de vigilar si vas de primer a la segona cordada i la cordada anterior decideix empalmar dos llargs. A mi em va passar, no en vaig ser conscient perquè tenien la meva ressenya i em vaig saltar la reunió del primer llarg que vem empalmar i que no estava especialment ven equipat. Així doncs vaig fer uns 30 o 35 metres sense cap assegurança, i la última que havia xapat era un cordino.
El Lins a mig segon llarg (V), al costat d'on hi havia la primera i última assegurança del llarg. El primer i el vuitè llargs són els més difícils. En el primer la dificultat decreix ràpidament. El vuitè és més constant, tot i que la part més difícil també està al principi.
L'Alfred al vuitè llarg (6a)Hi ha diversos llargs d'enllaç, molt fàcils i sovint sense cap assegurança, en alguns casos es poden unir fàcilment amb el llarg anterior. Així, tot i que a la ressenya diu que n'hi ha 13, 4 o 5 d'aquests són més aviat un tràmit.
L'Albert al final del sisè llarg (V+), els últims metres tenen la seva gràcia. Des d'aquí es veu tota la part inferior de l'aresta.Diu en alguna ressenya que només és necessari portar cintes express, nosaltres la vem fer així, però no estarà de més algun friend petit o algun tascó, sobretot si les vostres ànimes són fàcilment impresionables.
L'Albert assegurant-me des de la última reunió.A la baixada vam fer una petita drecera per una canal interessant, on el camí estava poc marcat però era evident (cap avall, jeje). Aquesta canal és la que es veu mentre escales la via a l'esquerra. Diria que el camí real, baixa per una canal que queda una mica més enllà.
La via és força aconsellable, dificultat moderada i roca més o menys bona. Les assegurances allunyen quan la dificultat baixa, i en principi els passos més difícils estan ben assegurats. A gaudir-la!!
dimarts, 9 d’octubre del 2007
Roger Sanchez
Segurament hi ha diverses persones al món que es diuen Roger Sanchez, jo en sé de dues com a mínim. Una és un amic i company del col·legi, aquí hi podeu veure alguns retalls de la seva vida: http://www.fotolog.com/gkaplan .
L'altre Roger Sanchez que conec és un dj de Nova York, fins fa poc només sabia de la seva existència i havia sentit alguna cosa, però tampoc el tenia molt present. Aquest cap de setmana, en un casament on feia de dj els nuvis em van demanar que durant l'aperitiu posés dos CDs d'aquest músic. Vaig posar-ne un però aviat vaig començar a avorrir-me, així que vaig posar l'altre i vaig començar a desgraciar una mica els dos a l'hora. Fins llavors, les meves "sessions" s'havien limitat a posar una cançó darrera l'altre, fent de tant en tant això que en diuen "mesclar", es a dir, posar cançons superposades, o trossos de les mateixes, equalitzant-les i tal. I això va ser el que vaig fer durant tot l'aperitiu, mesclar dos CD's del Sr Sanchez repetidament i de pas aprendre una mica més de l'art de mesclar, del que jo sempre me n'havia enfotut, però que té la seva gràcia. Vaig fer alguna desgràcia sonora, però els nuvis, fans incondicionals de Roger Sanchez (viatgen cada any una setmana a Ibiza només per sentir aquest tio), no es van queixar.
Bé, avui res més per dir, només dir que a partir d'aquesta entrada m'afegiré al costum de recomanar una cançó. I si tot va bé de tant en tant també recomanaré alguna altre cosa, com videoclips, webs...
Audio: Roger Sanchez - Lost (a veure amb quina versió topeu)
Web: http://elmiku.net/ (la web força original i currada, però no us perdeu l'apartat visual experience)
videoclip: So Called - You Are Never Alone
L'altre Roger Sanchez que conec és un dj de Nova York, fins fa poc només sabia de la seva existència i havia sentit alguna cosa, però tampoc el tenia molt present. Aquest cap de setmana, en un casament on feia de dj els nuvis em van demanar que durant l'aperitiu posés dos CDs d'aquest músic. Vaig posar-ne un però aviat vaig començar a avorrir-me, així que vaig posar l'altre i vaig començar a desgraciar una mica els dos a l'hora. Fins llavors, les meves "sessions" s'havien limitat a posar una cançó darrera l'altre, fent de tant en tant això que en diuen "mesclar", es a dir, posar cançons superposades, o trossos de les mateixes, equalitzant-les i tal. I això va ser el que vaig fer durant tot l'aperitiu, mesclar dos CD's del Sr Sanchez repetidament i de pas aprendre una mica més de l'art de mesclar, del que jo sempre me n'havia enfotut, però que té la seva gràcia. Vaig fer alguna desgràcia sonora, però els nuvis, fans incondicionals de Roger Sanchez (viatgen cada any una setmana a Ibiza només per sentir aquest tio), no es van queixar.
Bé, avui res més per dir, només dir que a partir d'aquesta entrada m'afegiré al costum de recomanar una cançó. I si tot va bé de tant en tant també recomanaré alguna altre cosa, com videoclips, webs...
Audio: Roger Sanchez - Lost (a veure amb quina versió topeu)
Web: http://elmiku.net/ (la web força original i currada, però no us perdeu l'apartat visual experience)
videoclip: So Called - You Are Never Alone
divendres, 5 d’octubre del 2007
l'esquí
Vaig esquiar per primer cop quan tenia 10 anys. Hi vaig anar amb l'escola. I des del primer dia em vaig enamorar d'aquest esport. No hi vaig tornar fins a l'any següent també amb l'escola, dia que vaig estar esperant durant tot un any. I en acabar-se aquell dia tant esperat, un altre any d'espera. Aquell any però va ser diferent, vaig aconseguir enganyar als meus pares perquè m'hi portessin un parell de dies. Van anar passant els anys i hi vaig tornar algun cop més, però jo no podia estar tot un any esperant que arribés un altre cop aquell dia tant assenyalat, més esperat que cap altre. Així doncs, quan vaig tenir 16 i la primera opció de guanyar uns diners, vaig anar-hi amb tren amb dos companys del Centre Excursionista de Catalunya, al qual m'hi vaig apuntar aquell mateix any per calmar les meves ganes de muntanya. No va ser el meu millor dia d'esquí, jo no havia esquiat més de 5 o 6 cops en tota la meva vida, i els meus companys en sabien molt, baixaven per tot arreu i sense cap dificultat, féia temps que esquiaven. Tot i això, no va passar una setmana que ja tenia el meu equip d'esquí: esquís, botes i pals. Vaig haver de demanar un préstec important als meus pares, que vaig anar tornant a mesura que anava guanyant alguns diners. Així doncs, va tocar tornar a esquiar, i ara que "m'ho podia permetre" (invertint tot el que guanyava i més) hi anava. Va ser aquell any que amb el centre excursionista vaig fer les primeres sortides d'esquí de muntanya.
Van anar passant els anys, i a l'hivern anava a esquiar tants cops com podia. No eren més de 5 o 6 cops a l'any i alguna sortida d'esquí de muntanya. Alguns cops, si no trobava amb qui anar, hi anava sol. M'agradava massa com per dependre d'algú. Un dia, tenint en compte els esforços financers que havia de fer per poder esquiar, vaig plantejar-me la possibilitat de intentar treballa com a monitor. N'havia anat aprenent, podia baixar més o menys per totes les pistes de la Molina, però no tenia el nivell dels professors que veia baixar mentre anava amb el telecadira i dels quals n'havia après molt fixant-me com ho feien. No tenia prou diners com per pagar un monitor, i menys tenint en compte que una hora de monitor val el mateix que un forfait de dia, però veure'ls em servia per anar millorant. Quant vaig tenir 20 anys vaig dir: "d'aquest any no passa, no sé si ho aconseguiré, però si més no ho intentaré". Vaig contactar amb un amic que treballava a Vall de Núria i em va posar en contacte amb els responsables de l'escola, vaig fer tots els tràmits i faltava poc per fer el curs de col·laboradors. Llavors, vaig parlar amb un noi que coneixia, em va dir que ell estava a la Molina, que podia intentar anar a la seva escola. Vaig posar-me en contacte amb el director i vaig decidir que ho intentaria a la Molina, potser era més difícil entrar-hi que a Núria, i més tenint en compte el meu nivell més aviat justet.
Va arribar el pont de la puríssima i vaig anar a fer el curs de col·laboradors. Aquest curs, que l’organitzava cada escola, consistia en aprendre a ensenyar les coses bàsiques de l’esquí a gent que acabava de començar a l’hora que milloràvem el nostre nivell. Al final es feia un examen i si aprovaves entraves a treballar a l’escola com a monitor. Representa que avui per avui ja no fan aquests cursos ja que és obligatori tenir el títol de tècnic esportiu per poder treballar com a professor o entrenador d’equí. Ja veurem si es compleix o no, però això és un altre tema. Va ser així com vaig començar a treballar a una de les escoles de la Molina. Vaig treballar-hi tots els caps de setmana, vacances i alguns dies més, i vaig aprofitar per aprendre’n tant com podia. Esquiava sol, amb altres monitors, fent exercicis, per fora pista, per dins.
Van anar passant els anys, i a l'hivern anava a esquiar tants cops com podia. No eren més de 5 o 6 cops a l'any i alguna sortida d'esquí de muntanya. Alguns cops, si no trobava amb qui anar, hi anava sol. M'agradava massa com per dependre d'algú. Un dia, tenint en compte els esforços financers que havia de fer per poder esquiar, vaig plantejar-me la possibilitat de intentar treballa com a monitor. N'havia anat aprenent, podia baixar més o menys per totes les pistes de la Molina, però no tenia el nivell dels professors que veia baixar mentre anava amb el telecadira i dels quals n'havia après molt fixant-me com ho feien. No tenia prou diners com per pagar un monitor, i menys tenint en compte que una hora de monitor val el mateix que un forfait de dia, però veure'ls em servia per anar millorant. Quant vaig tenir 20 anys vaig dir: "d'aquest any no passa, no sé si ho aconseguiré, però si més no ho intentaré". Vaig contactar amb un amic que treballava a Vall de Núria i em va posar en contacte amb els responsables de l'escola, vaig fer tots els tràmits i faltava poc per fer el curs de col·laboradors. Llavors, vaig parlar amb un noi que coneixia, em va dir que ell estava a la Molina, que podia intentar anar a la seva escola. Vaig posar-me en contacte amb el director i vaig decidir que ho intentaria a la Molina, potser era més difícil entrar-hi que a Núria, i més tenint en compte el meu nivell més aviat justet.
Va arribar el pont de la puríssima i vaig anar a fer el curs de col·laboradors. Aquest curs, que l’organitzava cada escola, consistia en aprendre a ensenyar les coses bàsiques de l’esquí a gent que acabava de començar a l’hora que milloràvem el nostre nivell. Al final es feia un examen i si aprovaves entraves a treballar a l’escola com a monitor. Representa que avui per avui ja no fan aquests cursos ja que és obligatori tenir el títol de tècnic esportiu per poder treballar com a professor o entrenador d’equí. Ja veurem si es compleix o no, però això és un altre tema. Va ser així com vaig començar a treballar a una de les escoles de la Molina. Vaig treballar-hi tots els caps de setmana, vacances i alguns dies més, i vaig aprofitar per aprendre’n tant com podia. Esquiava sol, amb altres monitors, fent exercicis, per fora pista, per dins.
L’any següent, que ha estat aquest últim hivern, vaig treballar tota la temporada, de dilluns a diumenge vivint a Puigcerdà. Vaig fer alguns mesos de campana a la universitat, o un Erasmus a la Molina que dic jo. Vaig aprofitar per aprendre’n més i aquest any amb esquís i botes noves, un luxe! I tocava pensar en anar fent les proves d’accés per poder fer el primer nivell de tècnic esportiu en esports d’hivern en la especialitat d’esquí alpí. En van fer unes al gener a la Molina, però per causes que no venen al cas vaig haver de posposar-ho. Al març en van fer unes altres a Espot Esquí, i hi vaig anar amb uns quants companys de l’escola. Les proves consisteixen en una baixada cronometrada per un traçat d’eslàlom gegant i dues baixades tècniques on has de demostrar el teu nivell. Vaig passar les proves i a fer el curs de primer nivell. Com que ja tenia el bloc comú perquè uns anys abans l’havia fet pel curs de tècnic esportiu en excursionisme vaig poder fer directament el bloc específic aquella mateixa temporada. Des de març fins a maig, classes teòriques al CAR de Sant Cugat i classes pràctiques a la Molina. Avui he trucat i m’han dit que ja tenien el títol, la setmana que ve el vaig a buscar.
I si tot va bé el 12 de novembre vaig a viure uns temporadeta a la Poble de Segur per fer el bloc específic del segon nivell. El bloc comú ja el tinc també, així que en principi en dos mesos em trauré el segon nivell. Toquem fusta, perquè el nivell va pujant i no serà fàcil, esperem que vagi bé i ho pugui compaginar tot.
És curiós veure com passa el temps, com poc a poc es van aconseguint les coses, les aventures que passa un. Tota aquesta història és una simple excusa per mirar enrere i dir, deu ni do. Ara penso en aquell dia en que vaig anar a esquiar per primer cop, qui m’havia de dir que deu anys després anar a esquiar seria per mi una cosa habitual a l’hivern? habitual però màgica igualment. Qui m’havia de dir que acabaria sent monitor i que seria jo qui ensenyaria a esquiar a marrecs com era jo en aquell temps? Si no t’hi pares a pensar, com que tot a la vida (menys la loteria i poques coses més) és un procés, sembla que tot és més fàcil i menys brusc, però si ho mires des del principi i et poses en aquella situació i et mires ara... Diga-li a un nen que li encanti esquiar que de gran a l’hivern ho farà cada dia. Diga-li a una nena que li agradi cantar que de gran serà cantant, diga-li... Jo de tant en tant intento mirar-me la meva vida o les coses que passen al meu voltant amb cara de nen i com si tingués deu anys, i realment em sembla increïble, i no és que hagi fet grans coses, però aquesta perspectiva m’ajuda a valorar-les.
Dit això us deixo amb un petit video que vaig fer d’una sortida que vaig fer amb dos bons amics a finals d’aquesta temporada passada al Puigmal. Espero contagiar-vos una mica de la màgia de la muntanya.
I si tot va bé el 12 de novembre vaig a viure uns temporadeta a la Poble de Segur per fer el bloc específic del segon nivell. El bloc comú ja el tinc també, així que en principi en dos mesos em trauré el segon nivell. Toquem fusta, perquè el nivell va pujant i no serà fàcil, esperem que vagi bé i ho pugui compaginar tot.
És curiós veure com passa el temps, com poc a poc es van aconseguint les coses, les aventures que passa un. Tota aquesta història és una simple excusa per mirar enrere i dir, deu ni do. Ara penso en aquell dia en que vaig anar a esquiar per primer cop, qui m’havia de dir que deu anys després anar a esquiar seria per mi una cosa habitual a l’hivern? habitual però màgica igualment. Qui m’havia de dir que acabaria sent monitor i que seria jo qui ensenyaria a esquiar a marrecs com era jo en aquell temps? Si no t’hi pares a pensar, com que tot a la vida (menys la loteria i poques coses més) és un procés, sembla que tot és més fàcil i menys brusc, però si ho mires des del principi i et poses en aquella situació i et mires ara... Diga-li a un nen que li encanti esquiar que de gran a l’hivern ho farà cada dia. Diga-li a una nena que li agradi cantar que de gran serà cantant, diga-li... Jo de tant en tant intento mirar-me la meva vida o les coses que passen al meu voltant amb cara de nen i com si tingués deu anys, i realment em sembla increïble, i no és que hagi fet grans coses, però aquesta perspectiva m’ajuda a valorar-les.
Dit això us deixo amb un petit video que vaig fer d’una sortida que vaig fer amb dos bons amics a finals d’aquesta temporada passada al Puigmal. Espero contagiar-vos una mica de la màgia de la muntanya.
dijous, 4 d’octubre del 2007
Una taula de centre
El dilluns vaig començar disseny a la UPC, un segon cicle universitari que toca els principals segments del disseny. http://www.disseny-upc.net/ Avui he fet classe de l'assignatura projectes. És una assignatura que es compon de diferents mòduls a cada quadrimestre en els quals es duen a terme projectes de diferents branques del disseny. El primer mòdul és mobiliari, i tenint en compte que som a la primera setmana dels estudis ens ho han posat més o menys fàcil des del punt de vista tècnic. Hem de dissenyar una taula de centre. Ja he tingut unes quantes idees però el tema no és tant fàcil com tenir la idea i ja està. T'has de marcar unes necessitats que el producte ha de satisfer, veure quin són els possibles destinataris, mirar com està el mercat, pensar en els processos productius... (???) Això em sona a ADE.
Avui tots hem dit de quins estudis proveniem. La majoria enginyers tècnics (mecànics, agrònoms, disseny industrial...) alguns dissenyadors i algun arquitecte. Ah, i jo, que si tot va bé seré llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses. Tots m'han mirat com dient: "què fa aquest aquí?" Doncs de moment faré una taula de centre :-D
Avui tots hem dit de quins estudis proveniem. La majoria enginyers tècnics (mecànics, agrònoms, disseny industrial...) alguns dissenyadors i algun arquitecte. Ah, i jo, que si tot va bé seré llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses. Tots m'han mirat com dient: "què fa aquest aquí?" Doncs de moment faré una taula de centre :-D
dimecres, 3 d’octubre del 2007
Els matins de TV3
És interessant veure de les coses sobre les que se m'acud escriure. Heu vist mai el programa matinal del senyor Cuní? Segur que sí, si més no segur que n'heu sentit a parlar. No parlaré sobre el programa o de què en penso, però s'ha de dir que és del millor que es pot trobar a la tele per aquelles hores. Només un crítica important des del meu punt de vista. A cada edició del programa fan una enquesta a través d'SMS sobre temes d'acutualitat.
Fins aquí perfecte, però hi ha dos matisos interessants, per una banda les preguntes acostumen a ser extremadament obertes i ambigües, dues persones que pensin de manera oposada poden respondre amb el mateix signe. I per altra banda, sé que és un simple element de participació, d'involucrar els espectadors i de guanyar uns calerons per part del programa, però aquestes enquestes estan exageradament esbiaxades. Algun cop he sentit que el senyor Cuní deia al presentar els resultats: "els espectadors del programa pensen..." i es que es una enquesta basada en una mostra que no representa en res la població catalana. Les persones que hi participen estan condicionades a ser espectadors del programa (gent que mira la tele al matí: jubilats, mestresses de casa, aturats, baixes laborals, gent que treballa a la tarda o nit, estudiants que fan campana...) i que per altra banda estiguin prou avorrides per enviar missatges per participar a l'enquesta.
Amb aquest panorama està clar que els resultats poden ser força graciosos. Imaginem-nos una enquesta que digui: les persones que treballen al matí haurien de donar la meitat del seu sou a les persones que miren aquest programa? enviar MATINS PUNT SI o MATINS PUNT NO al 7755. Em temo que el resultat de l'enquesta seria bastant pròxim al 100 per cent a favor del sí.
L'únic problema de tot això és que hi ha gent que té en compte el resultat d'aquestes enquestes com de tantes altres que es fan als mitjans de comunicació de manera similar a l'hora d'elaborar les seves tesis polítiques, socials, esportives... No estaria de més que el senyor Cuní i companyia recordessin de tant en tant que els resultats d'aquestes enquestes tenen un valor bastnat nul.
Una anècdota sobre en Cuní. El setembre de l'any passat vaig treballar a la fira de ceràmica que cada any es fa al portal de l'àngel en motiu de les festes de la Mercé. Un dels elements estrella, sobretot entre els nens i joves amb necessitat d'estalviar, era una guardiola en forma de porquet. Un dia em va apareixer un senyor tot trajat i amb ulleres de sol cap allà les 8 del vespre i em va voler comprar un porquet, el més gran. I sí, era el senyor Cuní; no sé si és que havia d'estalviar...
Fins aquí perfecte, però hi ha dos matisos interessants, per una banda les preguntes acostumen a ser extremadament obertes i ambigües, dues persones que pensin de manera oposada poden respondre amb el mateix signe. I per altra banda, sé que és un simple element de participació, d'involucrar els espectadors i de guanyar uns calerons per part del programa, però aquestes enquestes estan exageradament esbiaxades. Algun cop he sentit que el senyor Cuní deia al presentar els resultats: "els espectadors del programa pensen..." i es que es una enquesta basada en una mostra que no representa en res la població catalana. Les persones que hi participen estan condicionades a ser espectadors del programa (gent que mira la tele al matí: jubilats, mestresses de casa, aturats, baixes laborals, gent que treballa a la tarda o nit, estudiants que fan campana...) i que per altra banda estiguin prou avorrides per enviar missatges per participar a l'enquesta.
Amb aquest panorama està clar que els resultats poden ser força graciosos. Imaginem-nos una enquesta que digui: les persones que treballen al matí haurien de donar la meitat del seu sou a les persones que miren aquest programa? enviar MATINS PUNT SI o MATINS PUNT NO al 7755. Em temo que el resultat de l'enquesta seria bastant pròxim al 100 per cent a favor del sí.
L'únic problema de tot això és que hi ha gent que té en compte el resultat d'aquestes enquestes com de tantes altres que es fan als mitjans de comunicació de manera similar a l'hora d'elaborar les seves tesis polítiques, socials, esportives... No estaria de més que el senyor Cuní i companyia recordessin de tant en tant que els resultats d'aquestes enquestes tenen un valor bastnat nul.
Una anècdota sobre en Cuní. El setembre de l'any passat vaig treballar a la fira de ceràmica que cada any es fa al portal de l'àngel en motiu de les festes de la Mercé. Un dels elements estrella, sobretot entre els nens i joves amb necessitat d'estalviar, era una guardiola en forma de porquet. Un dia em va apareixer un senyor tot trajat i amb ulleres de sol cap allà les 8 del vespre i em va voler comprar un porquet, el més gran. I sí, era el senyor Cuní; no sé si és que havia d'estalviar...
dimarts, 2 d’octubre del 2007
Zapatero: " Aquí prima la Constitución, el Estado de Derecho y la ley"
Res millor per entrar en matèria que un comentari sobre política. És un tema sobre el que qüasi mai parlo, suposo que no trobo gent amb la que hi pugui palar de tu a tu. Per una banda hi ha la gent que prefereixen ignorar el tema, altres que s'hi desentenen perquè no hi veuen la lògica a aquest fenòmen tant curiós. Altres hi estan plenament ficats i altres com a mínim hi veuen la lògica. Jo potser em sento identificat amb el segon grup, sentir a parlar de política és com anar a un parc d'atraccions, no m'ho passo tant bé però "flipo" amb les coses que se senten i els mecanismes de raonament i comportament que s'han arribat a desenvolupar. És realment curiós i increïble.
Bé, anant directament al tema. Em van fer bastanta gràcia les declaracions del Sr. Zapatero del dilluns: "Ibarretxe se equivoca de país, de continente i de siglo", deia que la iniciativa de realitzar un referèndum referent al futur del País Vasc no té sentit "en la España constitucional, en la Europa unida y en el siglo XXI". "Aquí prima la Constitución, el Estado de Derecho y la Ley". No tinc gaires ganes d'extendre'm gaire ni de plasmar tot allò que penso ja que ni em recordo de totes les idees que m'han passat pel cap, només una idea:
La constitució diu que España és un estat unit i bla, bla... Un estat de dret és aquell que està subordinat a una sisitema normatiu (constitució i lleis) i bla, bla... I segur que també es va deixar de dir (o jo no la recordo) la paraula democràcia. Si senyor, els ingredients bàsics al més pur estil PP necessaris perquè els andalusos aplaudeixin el "presidente" i diguin quatre coses lletges que ja tenen grabades al seu cervell sobre els vascos i de pas també sobre els catalans. Què vols que et digui, jo quan sento això penso: Democràcia (govern del poble): si el poble vasc vol decidir sobre el seu futur, que ho faci, sobre això va el tema no? Ara, que els españols entenen per democràcia: "nosotros decidimos el futuro de los vascos, y con sus impuestos y sobretodo con los de los catalanes vamos viviendo de renta". Vaig a l'exemple fàcil i sensacionalista però és la manera ràpida d'explicar-ho.
La Constitució:
"Artículo 2 Unidad de la Nación y derecho a la autonomía
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. "
Que sí que sí, però com ha arribat la "Nación española" a ser una "patria común"? Hi tenen algo a veure gerres i violència? Repassaré els llibres d'història però diria que sí. Clar que el senyor Ibarretxe s'equivoca de siglo, perquè fa uns "siglos" algú els va fer pertànyer a una "unidad" a la qual ells no volien pertànyer. Per mi no és legítim un estat de dret fonamentat en una constitució que defensa una "unidad de la nación, pàtria común e indivisible" que s'ha aconseguit a base de cops i garrotades. De fet es pot arribar a dir que indirectament la constitució està legitimant la violència com a instrument per assolir objectius polítics, si més no hi ha organitzacions que així ho veuen (léase ETA), consti en acta que no ho aprovo, que el Grande-Marlaska encara em faria declarar.
I això de la Europa unida, que bo, i què bé que queda. Per què separar-se d'España si Europa està unida? Una cosa és estar unit a España i ser "solidario" amb España i l'altre és estar unit d'una manera molt diferent amb Europa i ser una milèssima part de solidari i tenint les coses bones de la unitat i deixar les coses no tant bones de la unitat per castellans, andalusos i extremenys.
Bé, una mica tot desordenat i potser no tant afinat com es podria desitjar, però el que diguin els poítics s'ha d'agafar amb pinces i d'entrada no creure's res. Que aquests juguen amb el subconscient de la gent. I els que tinguin algo més que subconscient (que tampoc són tants) està bé que de tant en tant pensin.
Bé, anant directament al tema. Em van fer bastanta gràcia les declaracions del Sr. Zapatero del dilluns: "Ibarretxe se equivoca de país, de continente i de siglo", deia que la iniciativa de realitzar un referèndum referent al futur del País Vasc no té sentit "en la España constitucional, en la Europa unida y en el siglo XXI". "Aquí prima la Constitución, el Estado de Derecho y la Ley". No tinc gaires ganes d'extendre'm gaire ni de plasmar tot allò que penso ja que ni em recordo de totes les idees que m'han passat pel cap, només una idea:
La constitució diu que España és un estat unit i bla, bla... Un estat de dret és aquell que està subordinat a una sisitema normatiu (constitució i lleis) i bla, bla... I segur que també es va deixar de dir (o jo no la recordo) la paraula democràcia. Si senyor, els ingredients bàsics al més pur estil PP necessaris perquè els andalusos aplaudeixin el "presidente" i diguin quatre coses lletges que ja tenen grabades al seu cervell sobre els vascos i de pas també sobre els catalans. Què vols que et digui, jo quan sento això penso: Democràcia (govern del poble): si el poble vasc vol decidir sobre el seu futur, que ho faci, sobre això va el tema no? Ara, que els españols entenen per democràcia: "nosotros decidimos el futuro de los vascos, y con sus impuestos y sobretodo con los de los catalanes vamos viviendo de renta". Vaig a l'exemple fàcil i sensacionalista però és la manera ràpida d'explicar-ho.
La Constitució:
"Artículo 2 Unidad de la Nación y derecho a la autonomía
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. "
Que sí que sí, però com ha arribat la "Nación española" a ser una "patria común"? Hi tenen algo a veure gerres i violència? Repassaré els llibres d'història però diria que sí. Clar que el senyor Ibarretxe s'equivoca de siglo, perquè fa uns "siglos" algú els va fer pertànyer a una "unidad" a la qual ells no volien pertànyer. Per mi no és legítim un estat de dret fonamentat en una constitució que defensa una "unidad de la nación, pàtria común e indivisible" que s'ha aconseguit a base de cops i garrotades. De fet es pot arribar a dir que indirectament la constitució està legitimant la violència com a instrument per assolir objectius polítics, si més no hi ha organitzacions que així ho veuen (léase ETA), consti en acta que no ho aprovo, que el Grande-Marlaska encara em faria declarar.
I això de la Europa unida, que bo, i què bé que queda. Per què separar-se d'España si Europa està unida? Una cosa és estar unit a España i ser "solidario" amb España i l'altre és estar unit d'una manera molt diferent amb Europa i ser una milèssima part de solidari i tenint les coses bones de la unitat i deixar les coses no tant bones de la unitat per castellans, andalusos i extremenys.
Bé, una mica tot desordenat i potser no tant afinat com es podria desitjar, però el que diguin els poítics s'ha d'agafar amb pinces i d'entrada no creure's res. Que aquests juguen amb el subconscient de la gent. I els que tinguin algo més que subconscient (que tampoc són tants) està bé que de tant en tant pensin.
Alguns dies després...
Sembla mentida. Dos mesos des de la inaguració d'aquest blog i no hi he tornat. Sembla que realment em vaig posar a estudiar.
Bé, doncs el que déiem ara fa dos mesos. El títol del blog (avui sí) no sé ben bé què vol dir, però si més no és un missatge positiu i de present, algo així com un Carpe Diem cassolà o un Bring it on. Així que a ser positius i a viure el moment, a tenir molts projectes i a començar a treballar ara perquè es compleixin en el futur.
Pel que fa a què podreu trobar per aquí... Una gran pregunta. Tampoc ho se molt bé, suposo que serà una bona plataforma per criticar el que vulgui, o per explicar coses que em vingui de gust, o per recomanar coses... no sé, ja s'anirà veient. Ara, que si han de passar dos mesos entre entrada i entrada... M'agrada la muntanya, l'escalada, l'esquí, la música, ahir vaig començar disseny, estudio ADE, m'encanta criticar i donar la volta a les coses... així que ja us podeu fer una idea del que anirà caient.
A qui va dirigit? Seguim amb les preguntes trivials. A ma germana suposo, que deu ser la única persona a part de mi que deu haver visitat aquesta pàgina, jeje. També seran benvinguts aquells que l'atzar i el google portin fins aquí.
Així doncs, visitants anònims i no anònims, benvinguts. Torneu sempre que vulgueu, jo de tant en tant intentaré donar-vos algun motiu perquè ho feu.
Bé, doncs el que déiem ara fa dos mesos. El títol del blog (avui sí) no sé ben bé què vol dir, però si més no és un missatge positiu i de present, algo així com un Carpe Diem cassolà o un Bring it on. Així que a ser positius i a viure el moment, a tenir molts projectes i a començar a treballar ara perquè es compleixin en el futur.
Pel que fa a què podreu trobar per aquí... Una gran pregunta. Tampoc ho se molt bé, suposo que serà una bona plataforma per criticar el que vulgui, o per explicar coses que em vingui de gust, o per recomanar coses... no sé, ja s'anirà veient. Ara, que si han de passar dos mesos entre entrada i entrada... M'agrada la muntanya, l'escalada, l'esquí, la música, ahir vaig començar disseny, estudio ADE, m'encanta criticar i donar la volta a les coses... així que ja us podeu fer una idea del que anirà caient.
A qui va dirigit? Seguim amb les preguntes trivials. A ma germana suposo, que deu ser la única persona a part de mi que deu haver visitat aquesta pàgina, jeje. També seran benvinguts aquells que l'atzar i el google portin fins aquí.
Així doncs, visitants anònims i no anònims, benvinguts. Torneu sempre que vulgueu, jo de tant en tant intentaré donar-vos algun motiu perquè ho feu.
dimecres, 1 d’agost del 2007
Avui sí
Doncs sí, avui és el gran dia. Després de molt temps amb la idea de fer-me un blog, fotolog o similar, avui ha arribat el gran dia. Per què avui? Per dues raons molt senzilles. La primera és que la meva germaneta també se n'ha fet un, i així l'hi podré fer la competència. I la segona i més convincent: avui és 1 d'agost, que vol dir que falta exactament un dia perquè comenci el període d'examens de la UPF. Per tant em queda un mes per endavant durant el qual representa que estudiaré molt per aprovar totes les assignatures que em queden. I com sabeu la majoria, quan un ha d'estudiar se li aguditza la creativitat i ganes de fer coses que no siguin estudiar.
Bé, per ser la primera entrada no m'allargaré més i aniré corrents a sopar que he quedat per anar a entrenar al rocòdrom. Demà, després d'estudiar durament durant tot el dia us explico perquè el blog té aquest títol i què hi podreu trobar.
A reveure!
Bé, per ser la primera entrada no m'allargaré més i aniré corrents a sopar que he quedat per anar a entrenar al rocòdrom. Demà, després d'estudiar durament durant tot el dia us explico perquè el blog té aquest títol i què hi podreu trobar.
A reveure!
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
