Res millor per entrar en matèria que un comentari sobre política. És un tema sobre el que qüasi mai parlo, suposo que no trobo gent amb la que hi pugui palar de tu a tu. Per una banda hi ha la gent que prefereixen ignorar el tema, altres que s'hi desentenen perquè no hi veuen la lògica a aquest fenòmen tant curiós. Altres hi estan plenament ficats i altres com a mínim hi veuen la lògica. Jo potser em sento identificat amb el segon grup, sentir a parlar de política és com anar a un parc d'atraccions, no m'ho passo tant bé però "flipo" amb les coses que se senten i els mecanismes de raonament i comportament que s'han arribat a desenvolupar. És realment curiós i increïble.
Bé, anant directament al tema. Em van fer bastanta gràcia les declaracions del Sr. Zapatero del dilluns: "Ibarretxe se equivoca de país, de continente i de siglo", deia que la iniciativa de realitzar un referèndum referent al futur del País Vasc no té sentit "en la España constitucional, en la Europa unida y en el siglo XXI". "Aquí prima la Constitución, el Estado de Derecho y la Ley". No tinc gaires ganes d'extendre'm gaire ni de plasmar tot allò que penso ja que ni em recordo de totes les idees que m'han passat pel cap, només una idea:
La constitució diu que España és un estat unit i bla, bla... Un estat de dret és aquell que està subordinat a una sisitema normatiu (constitució i lleis) i bla, bla... I segur que també es va deixar de dir (o jo no la recordo) la paraula democràcia. Si senyor, els ingredients bàsics al més pur estil PP necessaris perquè els andalusos aplaudeixin el "presidente" i diguin quatre coses lletges que ja tenen grabades al seu cervell sobre els vascos i de pas també sobre els catalans. Què vols que et digui, jo quan sento això penso: Democràcia (govern del poble): si el poble vasc vol decidir sobre el seu futur, que ho faci, sobre això va el tema no? Ara, que els españols entenen per democràcia: "nosotros decidimos el futuro de los vascos, y con sus impuestos y sobretodo con los de los catalanes vamos viviendo de renta". Vaig a l'exemple fàcil i sensacionalista però és la manera ràpida d'explicar-ho.
La Constitució:
"Artículo 2 Unidad de la Nación y derecho a la autonomía
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. "
Que sí que sí, però com ha arribat la "Nación española" a ser una "patria común"? Hi tenen algo a veure gerres i violència? Repassaré els llibres d'història però diria que sí. Clar que el senyor Ibarretxe s'equivoca de siglo, perquè fa uns "siglos" algú els va fer pertànyer a una "unidad" a la qual ells no volien pertànyer. Per mi no és legítim un estat de dret fonamentat en una constitució que defensa una "unidad de la nación, pàtria común e indivisible" que s'ha aconseguit a base de cops i garrotades. De fet es pot arribar a dir que indirectament la constitució està legitimant la violència com a instrument per assolir objectius polítics, si més no hi ha organitzacions que així ho veuen (léase ETA), consti en acta que no ho aprovo, que el Grande-Marlaska encara em faria declarar.
I això de la Europa unida, que bo, i què bé que queda. Per què separar-se d'España si Europa està unida? Una cosa és estar unit a España i ser "solidario" amb España i l'altre és estar unit d'una manera molt diferent amb Europa i ser una milèssima part de solidari i tenint les coses bones de la unitat i deixar les coses no tant bones de la unitat per castellans, andalusos i extremenys.
Bé, una mica tot desordenat i potser no tant afinat com es podria desitjar, però el que diguin els poítics s'ha d'agafar amb pinces i d'entrada no creure's res. Que aquests juguen amb el subconscient de la gent. I els que tinguin algo més que subconscient (que tampoc són tants) està bé que de tant en tant pensin.
Bé, anant directament al tema. Em van fer bastanta gràcia les declaracions del Sr. Zapatero del dilluns: "Ibarretxe se equivoca de país, de continente i de siglo", deia que la iniciativa de realitzar un referèndum referent al futur del País Vasc no té sentit "en la España constitucional, en la Europa unida y en el siglo XXI". "Aquí prima la Constitución, el Estado de Derecho y la Ley". No tinc gaires ganes d'extendre'm gaire ni de plasmar tot allò que penso ja que ni em recordo de totes les idees que m'han passat pel cap, només una idea:
La constitució diu que España és un estat unit i bla, bla... Un estat de dret és aquell que està subordinat a una sisitema normatiu (constitució i lleis) i bla, bla... I segur que també es va deixar de dir (o jo no la recordo) la paraula democràcia. Si senyor, els ingredients bàsics al més pur estil PP necessaris perquè els andalusos aplaudeixin el "presidente" i diguin quatre coses lletges que ja tenen grabades al seu cervell sobre els vascos i de pas també sobre els catalans. Què vols que et digui, jo quan sento això penso: Democràcia (govern del poble): si el poble vasc vol decidir sobre el seu futur, que ho faci, sobre això va el tema no? Ara, que els españols entenen per democràcia: "nosotros decidimos el futuro de los vascos, y con sus impuestos y sobretodo con los de los catalanes vamos viviendo de renta". Vaig a l'exemple fàcil i sensacionalista però és la manera ràpida d'explicar-ho.
La Constitució:
"Artículo 2 Unidad de la Nación y derecho a la autonomía
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas. "
Que sí que sí, però com ha arribat la "Nación española" a ser una "patria común"? Hi tenen algo a veure gerres i violència? Repassaré els llibres d'història però diria que sí. Clar que el senyor Ibarretxe s'equivoca de siglo, perquè fa uns "siglos" algú els va fer pertànyer a una "unidad" a la qual ells no volien pertànyer. Per mi no és legítim un estat de dret fonamentat en una constitució que defensa una "unidad de la nación, pàtria común e indivisible" que s'ha aconseguit a base de cops i garrotades. De fet es pot arribar a dir que indirectament la constitució està legitimant la violència com a instrument per assolir objectius polítics, si més no hi ha organitzacions que així ho veuen (léase ETA), consti en acta que no ho aprovo, que el Grande-Marlaska encara em faria declarar.
I això de la Europa unida, que bo, i què bé que queda. Per què separar-se d'España si Europa està unida? Una cosa és estar unit a España i ser "solidario" amb España i l'altre és estar unit d'una manera molt diferent amb Europa i ser una milèssima part de solidari i tenint les coses bones de la unitat i deixar les coses no tant bones de la unitat per castellans, andalusos i extremenys.
Bé, una mica tot desordenat i potser no tant afinat com es podria desitjar, però el que diguin els poítics s'ha d'agafar amb pinces i d'entrada no creure's res. Que aquests juguen amb el subconscient de la gent. I els que tinguin algo més que subconscient (que tampoc són tants) està bé que de tant en tant pensin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada