Vaig esquiar per primer cop quan tenia 10 anys. Hi vaig anar amb l'escola. I des del primer dia em vaig enamorar d'aquest esport. No hi vaig tornar fins a l'any següent també amb l'escola, dia que vaig estar esperant durant tot un any. I en acabar-se aquell dia tant esperat, un altre any d'espera. Aquell any però va ser diferent, vaig aconseguir enganyar als meus pares perquè m'hi portessin un parell de dies. Van anar passant els anys i hi vaig tornar algun cop més, però jo no podia estar tot un any esperant que arribés un altre cop aquell dia tant assenyalat, més esperat que cap altre. Així doncs, quan vaig tenir 16 i la primera opció de guanyar uns diners, vaig anar-hi amb tren amb dos companys del Centre Excursionista de Catalunya, al qual m'hi vaig apuntar aquell mateix any per calmar les meves ganes de muntanya. No va ser el meu millor dia d'esquí, jo no havia esquiat més de 5 o 6 cops en tota la meva vida, i els meus companys en sabien molt, baixaven per tot arreu i sense cap dificultat, féia temps que esquiaven. Tot i això, no va passar una setmana que ja tenia el meu equip d'esquí: esquís, botes i pals. Vaig haver de demanar un préstec important als meus pares, que vaig anar tornant a mesura que anava guanyant alguns diners. Així doncs, va tocar tornar a esquiar, i ara que "m'ho podia permetre" (invertint tot el que guanyava i més) hi anava. Va ser aquell any que amb el centre excursionista vaig fer les primeres sortides d'esquí de muntanya.
Van anar passant els anys, i a l'hivern anava a esquiar tants cops com podia. No eren més de 5 o 6 cops a l'any i alguna sortida d'esquí de muntanya. Alguns cops, si no trobava amb qui anar, hi anava sol. M'agradava massa com per dependre d'algú. Un dia, tenint en compte els esforços financers que havia de fer per poder esquiar, vaig plantejar-me la possibilitat de intentar treballa com a monitor. N'havia anat aprenent, podia baixar més o menys per totes les pistes de la Molina, però no tenia el nivell dels professors que veia baixar mentre anava amb el telecadira i dels quals n'havia après molt fixant-me com ho feien. No tenia prou diners com per pagar un monitor, i menys tenint en compte que una hora de monitor val el mateix que un forfait de dia, però veure'ls em servia per anar millorant. Quant vaig tenir 20 anys vaig dir: "d'aquest any no passa, no sé si ho aconseguiré, però si més no ho intentaré". Vaig contactar amb un amic que treballava a Vall de Núria i em va posar en contacte amb els responsables de l'escola, vaig fer tots els tràmits i faltava poc per fer el curs de col·laboradors. Llavors, vaig parlar amb un noi que coneixia, em va dir que ell estava a la Molina, que podia intentar anar a la seva escola. Vaig posar-me en contacte amb el director i vaig decidir que ho intentaria a la Molina, potser era més difícil entrar-hi que a Núria, i més tenint en compte el meu nivell més aviat justet.
Va arribar el pont de la puríssima i vaig anar a fer el curs de col·laboradors. Aquest curs, que l’organitzava cada escola, consistia en aprendre a ensenyar les coses bàsiques de l’esquí a gent que acabava de començar a l’hora que milloràvem el nostre nivell. Al final es feia un examen i si aprovaves entraves a treballar a l’escola com a monitor. Representa que avui per avui ja no fan aquests cursos ja que és obligatori tenir el títol de tècnic esportiu per poder treballar com a professor o entrenador d’equí. Ja veurem si es compleix o no, però això és un altre tema. Va ser així com vaig començar a treballar a una de les escoles de la Molina. Vaig treballar-hi tots els caps de setmana, vacances i alguns dies més, i vaig aprofitar per aprendre’n tant com podia. Esquiava sol, amb altres monitors, fent exercicis, per fora pista, per dins.
Van anar passant els anys, i a l'hivern anava a esquiar tants cops com podia. No eren més de 5 o 6 cops a l'any i alguna sortida d'esquí de muntanya. Alguns cops, si no trobava amb qui anar, hi anava sol. M'agradava massa com per dependre d'algú. Un dia, tenint en compte els esforços financers que havia de fer per poder esquiar, vaig plantejar-me la possibilitat de intentar treballa com a monitor. N'havia anat aprenent, podia baixar més o menys per totes les pistes de la Molina, però no tenia el nivell dels professors que veia baixar mentre anava amb el telecadira i dels quals n'havia après molt fixant-me com ho feien. No tenia prou diners com per pagar un monitor, i menys tenint en compte que una hora de monitor val el mateix que un forfait de dia, però veure'ls em servia per anar millorant. Quant vaig tenir 20 anys vaig dir: "d'aquest any no passa, no sé si ho aconseguiré, però si més no ho intentaré". Vaig contactar amb un amic que treballava a Vall de Núria i em va posar en contacte amb els responsables de l'escola, vaig fer tots els tràmits i faltava poc per fer el curs de col·laboradors. Llavors, vaig parlar amb un noi que coneixia, em va dir que ell estava a la Molina, que podia intentar anar a la seva escola. Vaig posar-me en contacte amb el director i vaig decidir que ho intentaria a la Molina, potser era més difícil entrar-hi que a Núria, i més tenint en compte el meu nivell més aviat justet.
Va arribar el pont de la puríssima i vaig anar a fer el curs de col·laboradors. Aquest curs, que l’organitzava cada escola, consistia en aprendre a ensenyar les coses bàsiques de l’esquí a gent que acabava de començar a l’hora que milloràvem el nostre nivell. Al final es feia un examen i si aprovaves entraves a treballar a l’escola com a monitor. Representa que avui per avui ja no fan aquests cursos ja que és obligatori tenir el títol de tècnic esportiu per poder treballar com a professor o entrenador d’equí. Ja veurem si es compleix o no, però això és un altre tema. Va ser així com vaig començar a treballar a una de les escoles de la Molina. Vaig treballar-hi tots els caps de setmana, vacances i alguns dies més, i vaig aprofitar per aprendre’n tant com podia. Esquiava sol, amb altres monitors, fent exercicis, per fora pista, per dins.
L’any següent, que ha estat aquest últim hivern, vaig treballar tota la temporada, de dilluns a diumenge vivint a Puigcerdà. Vaig fer alguns mesos de campana a la universitat, o un Erasmus a la Molina que dic jo. Vaig aprofitar per aprendre’n més i aquest any amb esquís i botes noves, un luxe! I tocava pensar en anar fent les proves d’accés per poder fer el primer nivell de tècnic esportiu en esports d’hivern en la especialitat d’esquí alpí. En van fer unes al gener a la Molina, però per causes que no venen al cas vaig haver de posposar-ho. Al març en van fer unes altres a Espot Esquí, i hi vaig anar amb uns quants companys de l’escola. Les proves consisteixen en una baixada cronometrada per un traçat d’eslàlom gegant i dues baixades tècniques on has de demostrar el teu nivell. Vaig passar les proves i a fer el curs de primer nivell. Com que ja tenia el bloc comú perquè uns anys abans l’havia fet pel curs de tècnic esportiu en excursionisme vaig poder fer directament el bloc específic aquella mateixa temporada. Des de març fins a maig, classes teòriques al CAR de Sant Cugat i classes pràctiques a la Molina. Avui he trucat i m’han dit que ja tenien el títol, la setmana que ve el vaig a buscar.
I si tot va bé el 12 de novembre vaig a viure uns temporadeta a la Poble de Segur per fer el bloc específic del segon nivell. El bloc comú ja el tinc també, així que en principi en dos mesos em trauré el segon nivell. Toquem fusta, perquè el nivell va pujant i no serà fàcil, esperem que vagi bé i ho pugui compaginar tot.
És curiós veure com passa el temps, com poc a poc es van aconseguint les coses, les aventures que passa un. Tota aquesta història és una simple excusa per mirar enrere i dir, deu ni do. Ara penso en aquell dia en que vaig anar a esquiar per primer cop, qui m’havia de dir que deu anys després anar a esquiar seria per mi una cosa habitual a l’hivern? habitual però màgica igualment. Qui m’havia de dir que acabaria sent monitor i que seria jo qui ensenyaria a esquiar a marrecs com era jo en aquell temps? Si no t’hi pares a pensar, com que tot a la vida (menys la loteria i poques coses més) és un procés, sembla que tot és més fàcil i menys brusc, però si ho mires des del principi i et poses en aquella situació i et mires ara... Diga-li a un nen que li encanti esquiar que de gran a l’hivern ho farà cada dia. Diga-li a una nena que li agradi cantar que de gran serà cantant, diga-li... Jo de tant en tant intento mirar-me la meva vida o les coses que passen al meu voltant amb cara de nen i com si tingués deu anys, i realment em sembla increïble, i no és que hagi fet grans coses, però aquesta perspectiva m’ajuda a valorar-les.
Dit això us deixo amb un petit video que vaig fer d’una sortida que vaig fer amb dos bons amics a finals d’aquesta temporada passada al Puigmal. Espero contagiar-vos una mica de la màgia de la muntanya.
I si tot va bé el 12 de novembre vaig a viure uns temporadeta a la Poble de Segur per fer el bloc específic del segon nivell. El bloc comú ja el tinc també, així que en principi en dos mesos em trauré el segon nivell. Toquem fusta, perquè el nivell va pujant i no serà fàcil, esperem que vagi bé i ho pugui compaginar tot.
És curiós veure com passa el temps, com poc a poc es van aconseguint les coses, les aventures que passa un. Tota aquesta història és una simple excusa per mirar enrere i dir, deu ni do. Ara penso en aquell dia en que vaig anar a esquiar per primer cop, qui m’havia de dir que deu anys després anar a esquiar seria per mi una cosa habitual a l’hivern? habitual però màgica igualment. Qui m’havia de dir que acabaria sent monitor i que seria jo qui ensenyaria a esquiar a marrecs com era jo en aquell temps? Si no t’hi pares a pensar, com que tot a la vida (menys la loteria i poques coses més) és un procés, sembla que tot és més fàcil i menys brusc, però si ho mires des del principi i et poses en aquella situació i et mires ara... Diga-li a un nen que li encanti esquiar que de gran a l’hivern ho farà cada dia. Diga-li a una nena que li agradi cantar que de gran serà cantant, diga-li... Jo de tant en tant intento mirar-me la meva vida o les coses que passen al meu voltant amb cara de nen i com si tingués deu anys, i realment em sembla increïble, i no és que hagi fet grans coses, però aquesta perspectiva m’ajuda a valorar-les.
Dit això us deixo amb un petit video que vaig fer d’una sortida que vaig fer amb dos bons amics a finals d’aquesta temporada passada al Puigmal. Espero contagiar-vos una mica de la màgia de la muntanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada