Tornant amb el tema recurrent de les bicicletes…Va ser un encert això de la nova normativa d’obligar als ciclistes a portar timbre. És divertidíssim perquè hi ha molta gent que a part d’anar amb bicicleta per aceres de menys de cinc metres d’ample, es creuen els reis del mambo i van fent sonar el timbre amb la intenció de fer apartar la gent. Entre poc i massa!! Això de no poder anar amb bicicleta per la majoria d’aceres de la ciutat deixant en moltes ocasions l’asfalt com a única alternativa no em sembla bé. Ara, que alguns ciclistes tinguin el morro d’anar per l’acera fent saltar els vianants de mala manera tampoc no és gaire catòlic.
La web del professor de packaging, que hem conegut avui: www.virgili.com
dijous, 29 de novembre del 2007
Dring, dring!!
dilluns, 19 de novembre del 2007
"El més destacable és l'absència d'incidents greus."
"El més destacable és l'absència d'incidents greus". Aquestes han estat les paraules d'un presentador que comentava la represa parcial del servei de rodalies de Renfe. És una mica paradoxal que en un informatiu es pugui dir aquesta frase. Fins on hem arribat que el fet que no hi hagi problemes sigui notícia?
A Catalunya tenim unes infraestructures que deixen molt a desitjar i en bona part és gràcies a la solidaritat fiscal que practiquem generosament els catalans. Els nostres impostos s'inverteixen en infraestructures, sí, però no aquí. Alguns volen la dimissió de la ministra de foment, no dic que no, perquè encara que és va trobar ja l'arròs fet no l'ha gestionat gaire bé. Ara, demanar per demanar, crec que la llista de gent a qui se li podrien demanar responsabilitats és força més llarga. I molt em temo, que quan haguem superat el "bache" i hagin passat les eleccions així seguirem. És així que la independència de Catalunya passa a ser un assumpte pràctic, deixant a banda els sentiments i centrant-se en el dia a dia.
A Catalunya tenim unes infraestructures que deixen molt a desitjar i en bona part és gràcies a la solidaritat fiscal que practiquem generosament els catalans. Els nostres impostos s'inverteixen en infraestructures, sí, però no aquí. Alguns volen la dimissió de la ministra de foment, no dic que no, perquè encara que és va trobar ja l'arròs fet no l'ha gestionat gaire bé. Ara, demanar per demanar, crec que la llista de gent a qui se li podrien demanar responsabilitats és força més llarga. I molt em temo, que quan haguem superat el "bache" i hagin passat les eleccions així seguirem. És així que la independència de Catalunya passa a ser un assumpte pràctic, deixant a banda els sentiments i centrant-se en el dia a dia.
dijous, 15 de novembre del 2007
El rellotge de Bin Laden
L'altre dia llegint un diari vaig trobar una foto d'un conegut personatge anomenat Bin Laden. No recordo de què anava el tema però hi havia un element que em va cridar l'atenció: el seu rellotge. Sent qui és podia ser que portés un Rolex o algun altre rellotge imponent, però no, portava el rellotge per excel·lència, el més mític de tots, el famós Casio f91W.
El temps és un element molt important a la nostra societat, a la nostra i a totes, no ens enganyem. A totes les societats hi ha gent que li sobra el temps i també n'hi ha molta a qui li falta. És per això que portem el rellotge, sense ell aniríem ben venuts. Pocs sabem ja que el sol surt per l'est, es pont per l'oest, i que va d'un a l'altre passant pel sud. Al migdia és el moment que està més alt però no és quan posa les 12 al nostre rellotge ja que no anem amb l'hora solar. Uf, sort del rellotge. A la meva vida n'he tingut molts de rellotges, però mai l'hi he donat cap tipus d'importància més enllà de la seva funció d'informar de l'hora. Per alguns és com una joia, un complement cabdal en la seva indumentària i busquen que sigui maco i que atregui. Jo en canvi busco que em sigui còmode, que hi digui l'hora, i que sigui molt econòmic, i així si se'm trenca o el perdo no em sap tant greu. He portat 5 rellotges exactament iguals, el mateix model que porta en Bin, Bin Laden pels que no tingueu tanta confiança. Fa uns anys, després de perdre el meu tercer Casio f91w en vem comprar tres amb uns amics, anàvem als Alps i tots tres necessitàvem un rellotge així que ens en vem un per cada un. No buscàvem aquest model en concret, però era l’únic que oferia garanties contrastades a un preu competitiu. Fins aquell moment la meva simpatia per aquest model de rellotge havia estat individual, però des de llavors és com formar part d'una comunitat, i sempre que veig algú amb aquest rellotge sento un vincle que m'hi uneix.
El temps és un element molt important a la nostra societat, a la nostra i a totes, no ens enganyem. A totes les societats hi ha gent que li sobra el temps i també n'hi ha molta a qui li falta. És per això que portem el rellotge, sense ell aniríem ben venuts. Pocs sabem ja que el sol surt per l'est, es pont per l'oest, i que va d'un a l'altre passant pel sud. Al migdia és el moment que està més alt però no és quan posa les 12 al nostre rellotge ja que no anem amb l'hora solar. Uf, sort del rellotge. A la meva vida n'he tingut molts de rellotges, però mai l'hi he donat cap tipus d'importància més enllà de la seva funció d'informar de l'hora. Per alguns és com una joia, un complement cabdal en la seva indumentària i busquen que sigui maco i que atregui. Jo en canvi busco que em sigui còmode, que hi digui l'hora, i que sigui molt econòmic, i així si se'm trenca o el perdo no em sap tant greu. He portat 5 rellotges exactament iguals, el mateix model que porta en Bin, Bin Laden pels que no tingueu tanta confiança. Fa uns anys, després de perdre el meu tercer Casio f91w en vem comprar tres amb uns amics, anàvem als Alps i tots tres necessitàvem un rellotge així que ens en vem un per cada un. No buscàvem aquest model en concret, però era l’únic que oferia garanties contrastades a un preu competitiu. Fins aquell moment la meva simpatia per aquest model de rellotge havia estat individual, però des de llavors és com formar part d'una comunitat, i sempre que veig algú amb aquest rellotge sento un vincle que m'hi uneix.
Si voleu formar part d'aquest selecte grup amb celebritats com en Bin Laden o jo mateix, no dubteu en posar un Casio f91 a la vostra vida.
Audio: Mirwais - Disco Sciene
dijous, 8 de novembre del 2007
Es busca soci capitalista per fer un lloguer de gossos
Més tard o més d'hora aprenem que la millor manera de saber què passaria si féssim tal cosa o tal altra és provar-ho. És per això que els arquitectes fan maquetes, els pintors fan esbossos, els científics fan assajos...
Estaria bé poder aplicar aquest sistema a la vida de cada dia...Que passaria si li dic això? Què em dirà si faig això altre? Seria una bona manera de d'anar sobre segur i d'encertar-la més sovint sense anar a parar a situacions compromeses. Llàstima que normalment això no és possible. Normalment no, però a vegades sí.
Recordo que quan era petit una de les meves il•lusions era tenir un gos però la meva mare deia que ni en broma, que portava molta feina i que no ens hem faríem càrrec. Jo deia que sí, que el portaria passejar, que el rentaria, que li posaria el menjar i que recolliria tots els pèls que anés deixant; i ho deia tot convençut pensant-me que ho faria realment. Vaig estar molt temps desitjant un gos que no va arribar mai, ara veig que va ser la millor elecció però evidentment en aquells temps no ho veia així. Crec que si hagués aparegut un gos a casa meva i hagués hagut de fer tot el que jo deia que faria aviat hauria vist el tema i ràpidament hauria donat la raó a la meva mare oblidant el tema. Però en comptes d'això vaig estar molts anys volent un gos.
És un exemple divertit i molt gràfic per veure que sí que hi ha coses a la vida quotidiana que es poden provar i que a vegades no ho fem per simple mandra o perquè tenim algun prejudici o pel que sigui. I a vegades currar-nos-ho una mica i provar-ho ens pot fer canviar d'opinió o refermar-la però ara ja amb coneixement de causa.
Es busca soci capitalista per llogar gossos a famílies que vulguin convèncer els seus nens que el millor amic de l'home porta molta feina.
Audio: stabat mater - Pergolesi
Estaria bé poder aplicar aquest sistema a la vida de cada dia...Que passaria si li dic això? Què em dirà si faig això altre? Seria una bona manera de d'anar sobre segur i d'encertar-la més sovint sense anar a parar a situacions compromeses. Llàstima que normalment això no és possible. Normalment no, però a vegades sí.
Recordo que quan era petit una de les meves il•lusions era tenir un gos però la meva mare deia que ni en broma, que portava molta feina i que no ens hem faríem càrrec. Jo deia que sí, que el portaria passejar, que el rentaria, que li posaria el menjar i que recolliria tots els pèls que anés deixant; i ho deia tot convençut pensant-me que ho faria realment. Vaig estar molt temps desitjant un gos que no va arribar mai, ara veig que va ser la millor elecció però evidentment en aquells temps no ho veia així. Crec que si hagués aparegut un gos a casa meva i hagués hagut de fer tot el que jo deia que faria aviat hauria vist el tema i ràpidament hauria donat la raó a la meva mare oblidant el tema. Però en comptes d'això vaig estar molts anys volent un gos.
És un exemple divertit i molt gràfic per veure que sí que hi ha coses a la vida quotidiana que es poden provar i que a vegades no ho fem per simple mandra o perquè tenim algun prejudici o pel que sigui. I a vegades currar-nos-ho una mica i provar-ho ens pot fer canviar d'opinió o refermar-la però ara ja amb coneixement de causa.
Es busca soci capitalista per llogar gossos a famílies que vulguin convèncer els seus nens que el millor amic de l'home porta molta feina.
Audio: stabat mater - Pergolesi
dilluns, 5 de novembre del 2007
Les errònies resten?
Només llegint el títol (Les errònies resten?) de que creieu que vaig a parlar? Ara mateix se m'acudeixen tres situacions en les que hi encaixaria aquesta pregunta, però si sou estudiants, diria que només hi ha una possibilitat. Sí senyor, els exàmens en forma de test, aquest gran invent que ha significat la felicitat dels professors i reaccions contraries entre els alumnes.
Personalment no estic a favor ni en contra d'aquest tipus d’exàmens. A vegades en pots sortir beneficiat ja que “impepinablement” una de les opcions és la resposta correcta, encara que sigui la típica "cap de les anteriors". Però per altra banda en un examen a desenvolupar, sempre que el tema no vagi de números, pots divagar una mica i enrotllar-te donant-li voltes al tema amb l’esperança que el professor interpreti que més o menys saps què dius o directament se'n cansi i et doni alguns punts sense llergir-s'ho.
Ara, hi ha una cosa que considero intolerable (jejeje, hauré de canviat el títol del blog i posar-li: intolerabilitats de la vida quotidiana). Normalment als exàmens test les respostes errònies resten. Això ho fan perquè el resultat esperat de l’examen d'un tio que no entengui sobre la matèria sigui 0. Però això té un problema, que és l'aversió al risc. Les persones tenim diferents preferències i predisposició al risc, a uns ens agrada jugar-nos-la i a altres no. Dues persones amb exactament els mateixos coneixements però amb diferent grau d'aversió al risc que facin un examen test tindran molt probablement dos resultats molt diferents. En canvi en un examen a desenvolupar els resultats tendeixen a ser més semblants. Es pot dir doncs que la variància dels test són molt més grans. És just això? És normal que el fet de ser o no "risk lover" i l’estratègia siguin factors determinants a l'hora d'aprovar o no un examen? Em sorprén que facin exàmens d'aquest tipus en una carrera on hem vist en innumerables ocasions la importància de les preferències personals i el grau d'aversió al risc a l'hora de pendre decisions.
Des d'aquí, i segons la meva humil opinió proposo que les preguntes errònies no restin i que sigui necessari encertar un número major a la meitat de les respostes per tal d'aprovar; que el número mínim d'encerts sigui el necessari per assegurar un nivell de coneixements acceptable.
Web: http://www.ora-ito.com/
Personalment no estic a favor ni en contra d'aquest tipus d’exàmens. A vegades en pots sortir beneficiat ja que “impepinablement” una de les opcions és la resposta correcta, encara que sigui la típica "cap de les anteriors". Però per altra banda en un examen a desenvolupar, sempre que el tema no vagi de números, pots divagar una mica i enrotllar-te donant-li voltes al tema amb l’esperança que el professor interpreti que més o menys saps què dius o directament se'n cansi i et doni alguns punts sense llergir-s'ho.
Ara, hi ha una cosa que considero intolerable (jejeje, hauré de canviat el títol del blog i posar-li: intolerabilitats de la vida quotidiana). Normalment als exàmens test les respostes errònies resten. Això ho fan perquè el resultat esperat de l’examen d'un tio que no entengui sobre la matèria sigui 0. Però això té un problema, que és l'aversió al risc. Les persones tenim diferents preferències i predisposició al risc, a uns ens agrada jugar-nos-la i a altres no. Dues persones amb exactament els mateixos coneixements però amb diferent grau d'aversió al risc que facin un examen test tindran molt probablement dos resultats molt diferents. En canvi en un examen a desenvolupar els resultats tendeixen a ser més semblants. Es pot dir doncs que la variància dels test són molt més grans. És just això? És normal que el fet de ser o no "risk lover" i l’estratègia siguin factors determinants a l'hora d'aprovar o no un examen? Em sorprén que facin exàmens d'aquest tipus en una carrera on hem vist en innumerables ocasions la importància de les preferències personals i el grau d'aversió al risc a l'hora de pendre decisions.
Des d'aquí, i segons la meva humil opinió proposo que les preguntes errònies no restin i que sigui necessari encertar un número major a la meitat de les respostes per tal d'aprovar; que el número mínim d'encerts sigui el necessari per assegurar un nivell de coneixements acceptable.
Web: http://www.ora-ito.com/
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
