Ctrl+Z

La tecnologia em farà parar boig. És interessant veure com fem associacions relativament gracioses al llarg de la nostra existència. I com a mínim en el meu cas la tecnologia dóna mot de joc.

L'altre dia arribava a casa força tard a la nit. Havia estat conduint feia poc. Em planto davant del portal, trec les claus de la butxaca i pitjo el botó del tancament electrónic de la clau. No funciona. Hi torno. S'han acabat les piles? Si les vaig canviar fa poc! Uhm, òbviament m'he equivocat de clau. Encara no hi ha "cierre centralizado" a les cases, tot arribarà.

A vegades estudio escoltant música amb l'mp3. Tot i que si el tema és “peliagut” acostumo a tancar-lo o baixo molt el volum. En una ocasió estaven fent obres al costat de la biblioteca. Havia aconseguit concentrar-me prou com per aconseguir que el terrible soroll que estaven fent no em molestés. Em trobo una derivada interessant que no acabo de veure'n l'entrellat ni perquè s’ha de fer i el primer que faig es buscar l'mp3 per apagar el soroll de les obres. No, no va funcionar. Però també arribarà.

Segur que algun cop heu fet algun cosa de la qual ràpidament us n'heu penedit. Ens passa molt als que tenim un "pronto" fàcil, però més o menys sovint ens passa a tots. Doncs un dia en concret em va passar, i em vaig descobrir intentant fer CTRL+Z a la meva vida, la combinació de tecles de la majoria de programes informàtics per desfer alguna acció. Suposo que tard o d'hora això també arribarà, tot i que és força més complicat, no acabo de veure com es podria fer. Ara, jo firmaria, tot seria molt més fàcil.

Sempre he pensat que és bo aprendre's les combinacions de tecles dels programes, així vas molt més per feina. Però clar, ja em veig d'aquí poc intentant fer CTRL+C i CNTRL+V, CTRL+S, un F8 o un F6 a la meva vida real. Sí, sóc un friki, però què bé que ens aniria. Imagineu-vos poder fer un F1 (ajuda) sempre que ho necessitéssim. O poder apretar ESC (sortir). O simplement apagar...

Lapislàtzuli!!

Una de les primeres coses que aprenem quan som petits són els colors. Que si el patito és groc, els barrufets són blaus, els llacets de les tres bessones... blau, verd, vermell... Al final amb esforç li acabes pillant el truco i passes a centrar-te en aprendre a contar. Primer fins a tres, fins a deu i anar fent, fins que una mica més endavant arriba el dia que et proposes contar fins a mil (sí nois, no vaig tenir la mega-drive jo).

Però el tema, la raó d’aquest escrit, i motiu de gran preocupació per part meva és: que ja en tenim prou sabent el groc patito, el blau barrufet i els colors de l’arc iris? Sí, ens pensàvem que sí i ens passejàvem tranquil·lament per la vida fins que un dia descobrim que això no s’ha acabat aquí. Es veu que també hi ha l’ocre, el siena, el cobalt, el cedre, el cadmi, el lapislàtzuli, l’anyil... Buf, quin merder. Ja m’imagino l’escena, en una guarderia la professora diu: Nens, de quin color és això? I tots: Lapislàtzuli!! Estaria bé...

Web: http://www.nike.com/nikeacg/index-en.html
Interessant l'estètica, la tècnica i el contingut.

Cop de calor

Es veu que la depressió atmosfèrica que tenim aquests dies a Catalunya i al sud d'Europa en general, està provocant que les temperatures siguin força altes a la zona de Grècia i els Balcans. I entre altres efectes, ha provocat la mort d'una persona a causa d'un cop de calor.

Una notícia sense gaire interès ni gaire dramàtica.

Les persones es moren, però no totes les morts tenen la mateixa “gràcia” ni el mateix potencial d'explotació. Si hi ha sang i fetge o cors trencats sempre se li pot treure més suc. Que avorrit morir-se de vell als 98 anys, plàcidament, envoltat per una gran família i amb la sensació d'haver fet les coses ben fetes. Ara, si un mor assassinat després de dies d tortura i resulta que es tracta d'algú amb una vida, a poder ser més aviat curta, i extremadament obscura i turbulenta...Aleshores ja té més "gràcia" el tema.

Som així, òbviament no ens agrada que la gent es mori, però passa. I resulta que ens impactem més les morts violentes. Les morts o no morts. La violència i les tragèdies sempre atrauen més. Només cal mirar el diari. A les pel·lícules que la majoria de la gent considera com a mínim entretingudes sempre hi ha algun perill per crear intriga. I clar, crear intriga basant-se en saber si el protagonista es gay o no...o si es casarà amb un o am l'altre...doncs no ven molt. I molts ho consideren cursi.

No sé a què ve tot això. Simplement ho he pensat i ho he escrit. D'això es tractava no?

Volvemos en…

És curiós veure com funcionen les coses, la societat, els mercats…la vida de les persones…És curiós veure com evolucionen les coses, les tendències que han passat, les que hi ha ara i les que vindran...

Molt curiós sí. Tot evoluciona, cap a millor, cap a diferent o cap a pitjor...és díficil de jutjar però passa. I davant aquest fenomen normalment tenim tres opcions: o seguim el canvi voluntàriament, o ens veiem obligats a seguir-lo per un motiu o altre, o simplement ens quedem fora i perdem el tren. És trist però és el que hi ha. Molts són els exemples que podríem trobar sobre aquest tema, sobretot pel que fa a noves tecnologies, xarxes socials a través d’internet...

M’agrada pensar quan veig la televisió i m’agrada pensar en el que veig. El món televisiu està en continua evolució, sovint amb l’objectiu principal d’augmentar el nombre d’espectadors i el temps que aquests passen davant el millor amic de l’home (tots sabem que ja no és el gos). Nous programes, nous formats i noves tècniques, sovint còpies fidels del que passa a altres països o a la competència més directa.

No recordo quina va ser la primera cadena que va fer aparèixer els seus actors i presentadors als talls que passen just al començar o quan acaben els anuncis (no sé com es diuen tècnicament). El cas és que ara ho fan totes. Per què? Perquè queda més bonic? Perquè no tenen gent que els faci talls corporatius virtuals més macos que el “jeto” de la Quintana? Potser és això.

Bé, a què venia tot això? Res, simplement avui he vist un dels ja mítics... “Volvemos en...” acompanyat d’un cronòmetre marxa enrere. Jo crec que algun realitzador brillant (o qui sigui que pensi en això) d’alguna cadena de TV va pensar: “no sé perquè però la gent cada cop té menys intriga per saber quanta estona duraran els anuncis, ja no és queden veient-los, fan zapping”. Així que un dia va decidir posar el cronòmetre matant així la incertesa dels telespectadors que ara al saber que només queden cinc minuts d’anuncis pensen que no val la pena canviar...o potser canvien sabent quan duren exactament els anuncis...qui sap?

Com a observador aficionat del món que m’envolta pronostico que un dia ens voldran mantenir enganxats als anuncis traient-nos els cronometres. Hi ha compte enrere al metro, als autobusos, d’aquí poc n’hi haurà a les cues del supermercat i de correus... Potser llavors, quan n’hi hagi a tot arreu, i ja no hi hagi cap mena d’incertesa pel que fa al temps...potser llavors trauran el cronometres de la tele.

Video: Animusic http://youtube.com/watch?v=KAvPRbh0jmE

La ignorància, una oportunitat per fer coses noves

M’he passat tota la vida pensant que com més sap una persona millor. Això em van ensenyar i, com a bon animal que intenta ser racional però que no ho aconsegueix del tot, això és el que penso. O pensava vaja... No és que renegui de tot el que après des de la més terna infància. O no tan terna... Tota la vida aprenent coses que probablement mai utilitzarem, però que no son inútils, no. El nostre cervellet és força elàstic, el d’alguns més que el dels altres, això sí. I em refereixo a la majoria de sentits menys al físic. Si et claven un bon cop al cap t’hi quedes, això ho tenim clar. Al que em refereixo es que aprenem un munt de coses que van entrant al nostre cap i després hi acaba quedant la meitat. Així que si ens aprenem les províncies d’Espanya és perquè ens puguem recordar que políticament formem part d’Espanya. Però no és això del que volia parlar.

Quan un està aprenent per dur a terme alguna professió es passa bona part del temps veient què han fet els seus predecessors. No partim de cero, i així anem evolucionant. Però això ens condiciona, el fet de no partir de cero ens dificulta el poder trobar altres camins. Si volem buscar noves vies, trobar noves solucions, formular noves teories que no es fonamentin en res anterior... aleshores ens trobem com en una gàbia, ens costa anar enrere, cap a dreta o esquerra, només podem anar més enllà, i sovint ni això.

Amb tot això volia dir que a vegades va bé deixar de tenir en compte el que saps, el que penses o el que sents i buscar altres punts de vista. I si no saps, no penses o no sents res sobre alguna qüestió en concret no ha de ser necessariament un inconvenient.

La ignorància, una oportunitat a la creativitat.

Percepcions

No pot ser. Les tres últimes entrades han estat totes sobre política o similar. Prometo intentar que la temàtica de les pròximes sigui ben diferent, només un últim comentari. L’altre dia deia que “sovint ens movem per les percepcions que tenim, deixant de banda els criteris racionals”. Un amic va comentar encertadament:

“Realment tots nosaltres som percepcions. Jo el primer. Sóc a la teva psique la percepció que tu tens de mi, essent aquesta diferent en cadascú dels qui em coneixen. Alguns més propers i d'altres més allunyats a la percepció que tinc jo de mi mateix. I és aquest el joc que tenen els polítics i tots aquells que viuen del públic, que no és més que interpretar un rol per al seu públic fidel, i fer pensar als nouvinguts que por haver-hi quelcom d'interessant en la seva proposta.”

Fa temps, pensant sobre el tema recurrent del nostre estimat règim polític vaig voler posar les meves idees per escrit en una sola frase. Què en penso de la democràcia? Que em suggereix? Quin és el mecanisme que es desencadena? És correspon realment amb el significat de la paraula? El resultat va ser:

“La democràcia és la dictadura dels ignorants”.

Algun dia intentaré expressar-ho d’una manera més entenedora i menys sensacionalista, però crec que per al moment és prou evident i expressa el que penso.

Què vull dir amb “la dictadura dels ignorants”. Sempre s’ha dit que la educació ens fa lliures, el fet de saber ens permet escollir, entre el bé i el mal o simplement la opció que més ens convingui. Si només coneixem una alternativa està força clar quina escollirem. Si no en saben cap també sabem quin serà el resultat. Així doncs, saber és llibertat?

Què és el que hem de saber? Es pot saber a molts nivells, i cada nivell ens fa més o menys ignorants. Tots els nivells es poden assolir a través de la informació, però aquesta pot ser més o menys fàcil d’aconseguir. H ha una problema però, que és conegut en economia i altres camps com a “informació asimètrica”. És dóna quan una part té més informació que l’altra. Això pot succeir en una transacció de compra-venta o en qualsevol tipus de relació. El fet que una part tingui menys informació la posa en clar desavantatge.

La percepció que nosaltres tenim dels candidats a la presidència del govern són un conjunt de dades que probablement no són reals, o no es corresponen amb la percepció que ells mateixos tenen. Ni que ens sapiguem els programes electorals de pe a pa, coneguem la trajectòria dels candidats, dels partits...no ens assegurarem tampoc massa. Hi ha una gran distància entre el que ens diu aquesta informació i el que pot acabar essent. Per això recorrem a la intuïció i al que ens transmeten els candidats. De fet, com deia, hi ha molta gent que obvia totes les altres informacions i es guia per les percepcions a l’hora de votar. Però tot això ho tenen molt ben estudiat i hi juguen. Això entre totes les altres coses que podem o no desconèixer és el que ens fa ser ignorants. En major o menor grau, tots som ignorants.

Si no sabem què votem, on està la nostra llibertat? Així i tot, és democràcia això??

Avui un blog: http://evasedesnuda.blogspot.com/

No sé si serveix d'alguna cosa, però és interessant. Hi ha molta gent que només mirarà els videos, molta gent que es posarà les mans al cap. Jo no en penso res del contingut, només que s'ho està currant molt, que ho ha pensat tot molt bé, i perquè no dir-ho? L'striptease està molt ben fet, i la musiqueta molt adequada.

Sacrifici en honor a la festa de la democràcia

Sí senyor, s’acosta la festa de la democràcia, el dia de les eleccions, el dia en que tots els partit polítics guanyen. Segurament deu ser un gran dia però jo en sé d’uns quants que aquell dia maleeixen la democràcia més que qualsevol altre. I no estic parlant dels feixistes, em refereixo als presidents, vocals i suplents diversos de les meses electorals. No sé si us ha tocat mai fer-ho però és tota una experiència, sobretot quan no creus gaire en el sistema.

És curiós perquè trobo que els sistema de les meses és de les coses més antidemocràtiques i anti-llibertat (no antiliberal) que hi ha actualment a Espanya. És com fer un sacrifici al més pur estil dels sacrificis humans de la Amèrica prehispànica. Sí, sóc una mica exagerat, però trobo increïble que a través d’un sorteig et pugui tocar formar part d’una mesa electoral per ous. A més no ho saps d’un any per l’altre no, tan sols algunes setmanes abans. I si no t’hi presentes... Què no hi ha gent que estaria disposada a fer-ho voluntàriament? Jo crec que més d’un estaria disposat a fer-ho pels 50 euros que et donen en concepte de “dietes”. Jo mateix he treballat més hores per menys diners fent coses més avorrides, però ho vaig fer voluntàriament

Es nota que no he fet la “mili”, perquè els tiros deuen anar pel mateix lloc, i el rerefons devia ser el mateix. El tràngol d’anar a la “mili” era “todo por la pàtria”, i als qui s’hi sentien identificats no els devia importar. Les meses electorals són “todo por la democràcia” i segurament també hi deu haver algú que hi va tot content quan li toca. Havent-hi sistemes alternatius més agraïts no acabo d’entendre el perquè d’aquest. És com si els redactor de la llei de règim electoral haguessin volgut establir un sistema de catarsis democràtica, una flagel·lació electoral que depen únicament del destí. Un sacrifici humà en honor a la festa de la democràcia.

Potser és que si els components de les meses van de mala gana a causa del sorteig, aleshores estan menys atents i és més fàcil que hi hagin “trapitxeos” amb els vots? Ara mateix no recordo res en particular, però recordo sortir del col·legi pensant: han guanyat els que han guanyat perquè ningú dels que estàvem allà ha volgut que guanyés un altre. Els vots nuls anaven que volaven.